Com a principis dels 80, en la configuració autonòmica de l'Espanya de la restauració monàrquica amb Joan Carles I, l'exèrcit ha parlat. Llavors, un bigotut guàrdia civil, pistola en mà, va irrompre en el Congrés espanyol i va fer un cop d'estat, exercici política de dubtosa qualitat democràtica, però de tradició hispànica ben contrastada. En principi, el cop del 23-F va fracassar, però va servir per posar el fre de mà i fins i tot fer una mica de marxa enrere en l'Espanya de les autonomies. La por va ser ben gestionada pels poders polítics dominants de l'Estat.
Mena Aguado no ha fet cap cop d'Estat, el cap de les forces terrestres, home de confiança de Bono i ex-cap de la divisió cuirassada Brunete (versió militar de la COPE, en quan a capacitat de fustigar l'enemic) ha recordat el què diu la Constitució, en l'article 8.1, que fa garant de l'ordre constitucional i de la integritat de l'Estat a l'exèrcit. Mena Aguado, però, ha sobrepassat les seves responsabilitats, ha trencat la neutralitat de l'exèrcit i ha convertit l'exèrcit en el quart poder de la democràcia espanyola, juntament amb l'executiu (govern), legislatiu (parlament) i judicial. El general ha actuat com si estigués a Turquia o Algèria, en una democràcia tutelada per l'exèrcit.
Aquesta extralimitació, però, no fa patir sinó és utilitzada pel govern de l'estat en la negociació pel nou estatut de Catalunya. Quan el soroll de sabres forma part del joc democràtic, aquest es desvirtua i és ferit de mort, perquè els sabres deslegitimen els processos democràtics.
Però hi ha diferents fets preocupants al voltant de les declaracions del militar, ara arrestat i destituït: el ministre del PSOE, José Bono, i el cap de l'Estat Major, ja van fer unes insinuacions al respecte, sobre la possible intervenció de l'exèrcit davant el perill que comportava la reforma estatutària de Catalunya. Ha estat Mena Aguado un peó de Bono, una peça sacrificable i sacrificada, en la partida contra l'Estatut?
Vicenç Villatoro, intel.lectual de partit de la dreta catalana, es preguntava, en un article a l'AVUI, de què serviria el cas Mena Aguado, si seria una Sanjurjada o un Tejerazo, si serviria per accelerar les reformes, com quan el cop contra la II República de Sanjurjo, o per aturar-les, com el 23F.
El què és preocupant, és que l'exèrcit intenti jugar (si no és que ja ho fa) a primera línia de la política, i que hi hagi polítics que tinguin tantes curtes mires, que són capaços d'acceptar una democràcia tutel.lada pels militars, a canvi d'imposar els seus principis polítics. Clar, que Espanya, amb la constitució actual i el seu article 8.1, s'imposa amb la tutel.la militar.
[@more@]
Benvolgut osonenc,
ResponEliminaal Parlament de Catalunya ERC ha pactat amb el PSC i a Madrid hem arribat a acords amb el PSOE, moltes vegades profitosos (papers de salamanca, millora en la línia de tren Barcelona-Tor de Querol, etc.), i, també, algunes vegades han quedat en fum (com la publicació de les balances fiscals).
No es pot negar que l'independentisme català sols té 23 diputats, i amb aquesta força una ruptura no és possible. És obvi.
Sense deixar de treballar per la independència catalana, també hem de treballar per millorar el benestar dels catalans i catalanes.
Un estatut nou amb un sistema de finançament que ens havia de portar als resultats del concert econòmic ho feia possible. Però per fer això sols es podia fer amb el PSC/PSOE i CiU. Aquest sistema de finançament ens permetia deixar de pidolar, acabar amb el peix el cove.
Teníem l'acord del 90% del Parlaemnt; a CiU, PSC i ICV no els hi ha importat.
Que els catalans ho recordin a l'hora d'anar a votar. Ho faran? Cada elecció és un procés d'autodeterminació.
dfcds
ResponElimina