Un de les meves setmanes més estressants i intenses dels últims temps: el pacte de Mas i ZP per l’estatut del peix al cove, la preparació del Ple de pressupostos de Torelló, concentrat amb pocs dies, ja que la documentació ens ha arribat tard, i altres cosetes que no venen al cas en aquest bloc.
Per sort, els déus, perquè si n’hi ha d’haver segur que no n’hi un de sol, ens han regalat una nevada, cosa que fa paralitzar el país i dibuixar somriures a xics i a grans.
Nevades que enriqueixen a les fleques, sobretot, i botigues de queviures en general. Josep Costa parla de síndrome del 86 a Opinió Nacional.
Doncs bé, després d’anar a dormir d’hora, un cop haver fet uns tastos de vins, al foyer del Teatre Cirvianum, musicats pel quartet de corda de Barcelona i amb les sàvies descripcions del sommelier Miquel Àngel Prieto (amb un exquisit accent balear, que s’anava imposant a mesura que les panxes s’omplien de vins deliciosos), avui m’he despertat amb energia, i sota la neu caient i damunt la caiguda he fet algunes fotografies del meu barri, el de Montserrat. Un barri que estrenem plaça amb neu.
[@more@]
dsfds
ResponElimina