Passa al contingut principal

Veguer major o menor?

La reorganització territorial de Catalunya és un tema apassionant i apassionat a la comarca d’Osona, o això sembla. Catalunya Central o Alt Ter?

La divisió del Principat en vegueries de nova planta, plantegen una productivitat cartogràfica molt alta per habitant.

Passions simbòliques, veïnatges “fraternals” i veïnatges desconfiats, equilibris electoralistes, mesures de grups de pressió (els lobbys anglosaxons, en aquest cas, però, lobbys territorials i professionals, que no empresarials): tot això ha amanit un debat que, al meu entendre, li faltava saber si parlem de carn o de peix.

Què vull dir amb això? Doncs que tothom parla de vegueries, però ningú parla de què és una vegueria. Uns ens supramunicipals que gestionaran els recursos que la Generalitat doni i que conviurà amb les diputacions actuals? Un ens supramunicipals que gestionarà els recursos que vindran de Madrid, substituint les actuals diputacions? Unes macrocomarques? Quin contingut té una vegueria?

En opinió meva, una organització territorial ha de partir més de la racionalitat que de la passió, ha de ser un factor de reequilibri territorial des de la perspectiva socioeconòmica, això vol dir bàsicament en infraestructures, ja sigui en vies de comunicació o equipaments socials, econòmics i administratius.

També s’ha de partir des del principi de la simplicitat, no sobreposar nivells administratius que només dificulten la vida al ciutadà, a més de comportar un sobrecost estèril.

Les vegueries també han de ser un factor d’apropament de l’administració, del govern, a la ciutadania, és a dir, que el govern no estigui a la capital del país, sinó en les de les vegueries.

Ara segurament he tocat un tema sensible, el de la capitalitat. Molt sensible a casa nostra, sobretot a Vic. Ens mullarem.

Per ser capital s’ha de tenir una predisposició de servei i solidaritat vers al territori que es lidera. Moltes vegades, Vic, ha confós la seva capitalitat en la capitalització de la comarca. Ha aprofitat la comarca per reforçar-se sense una visió de territori global, sinó de ciutat en particular. Ha faltat generositat.

Vic és la capital natural d’Osona, però no ha estat capaç de liderar el territori, i ara, per interessos partidistes encara es dificulta més. El cas de la TDT pública d’Osona n’ha estat un cas clar.

Si Vic vol ser capital, que lideri amb generositat i ens tindrà a tots al seu costat. Potser fins i tot, sense generositat, també ens hi trobarà.

Ja sé que podria haver esbandit el tema parlant de cocapitalitat amb Manresa, i potser amb Igualada, que segurament serà el que passarà, però, amics, no tindré un bloc per esquivar el tema, oi?

Com podreu imaginar, no crec en l’Alt Ter. Parlar d’una divisió territorial en vegueries, pensant en el reequilibri territorial, l’aproximació al ciutadà i la sostenibilitat econòmica del país, fer vegueries de dues comarques no sembla la millor opció.

Per fer l’Alt Ter, ja podríem apostar per una divisió sols comarcal, amb delegacions del govern en cada capital de comarca i una xarxa d’infrastructures de interconnexió intercomarcal multiradial. Però Catalunya encara no té una potencialitat econòmica per suportar el cost d’una organització així, com tampoc el d’un mapa amb vegueries de dues comarques. A més, noto un cert deix de prepotència respecte el Ripollès amb el plantejament de l’Alt Ter, com si busquéssim una comarca dèbil per poder ser vegueria i tenir la capital nosaltres.

Així que, ja que el model comarcal (ideal de proximitat i equilibri territorial, però insostenible econòmicament) no és viable, jo em decanto per les vegueries i en el nostre cas, la de la Catalunya Central, potser fins i tot, si ho volen, amb la incorporació d’un Ripollès, emocionalment lligat a Girona, però estructuralment a Osona, no per qüestió de capitalitats...

Això sí, els recursos de les vegueries els ha de repartir la Generalitat amb un principi d’interès comú nacional, català, és clar.

Catalunya província única (mentre siguem espanyols...), vegueries, consells comarcals (com a ens de serveis als municpis) i municipis (amb més recursos i majors competències).

[@more@]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...