El sopar tertúlia de Foro Babel que em va convidar l'Álvaro es va fer en un restaurant de l'eixample. Vaig baixar a Urgell, línia vermella, i tenia un nom marítim. Recordo que vaig menjar macarrons al vodka (eren com a la bolonyesa però amb un raig de vodka que els feia ser picants, ben estrany tot plegat). M'hi vaig presentar amb un amic, l'Oriol, feia cosa anar allà sol. Allà hi havia dos joves més, tots dos espanyolistes o constitucionalistes (segons els babelians), un de monolingüe espanyol i un altre de bilingüe.
Dels il.lustres assistents que m'havia dit l'Álvaro, l'amfitrió, n'havien saltat el De Carreras i l'Ivan Tubau (ooooooooh!). Malgrat l'absència de les vedettes principals, hi havia personatges prou interessants. No recordo el nom de tots, malauradament (és un defecte que tinc). Hi havia el suara esmentat Álvaro, el secretari de Barcelona del Foro i militant socialista a més de professor d'institut, era qui portava la batuta del sopar. També hi havia un candidat al senat per Izquierda Republicana , amb un posat d'home d'estat alarmant. Hi havia un membre de CC.OO. (obreres obreres!), es va presentar amb un to sindical, amb mala baba, com si m'estigués amenaçant amb una vaga general. Cal dir que feia cara de poca salut, recordo perfectament les seves bosses de sota els ulls ben morades.
També hi havia un pintoresc intel.lectual que em va regalar un llibre que havia escrit ell en forma de cartes al director. En recordo especialment una que deia que Jaume I parlava en castellà perquè s'havia criat en un monestir d'Aragó i el seu pare era aragonès (sic). El vaig deixar a una amiga i encara no me l'ha tornat. Aquest personatge, de formes rodones, baixet i de calba lluent em va explicar que havia fet classes de català per Omnium Cultural i, sense vergonya, va sentenciar que el català en aquella època estava tant fotut com ara el castellà aquí.
Per acabar hi havia un membre de la peña taurina i de la flamenca de Manlleu. Puc dir que no sóc antitaurí per ell i que no tinc res contra el flamenc. Amb aquest home, amb el cabell blanc no gens curt i ulleres força graduades, vam tenir uns debats personalitzats sobre si hi havia nacionalisme d'esquerres. Ell deia que no, al citar, jo, a Rovira i Virgili i Valentí Almirall, per exemple, em va etzibar que el segon era pimargallià (i què?) i que el primer era mussolinià. Allà va ser molt heavy, que un republicà liberal d'esquerres el titllin de feixista és bastant fot, no? No en van tenir prou sinó que van començar una orgia d'estirabots dient que Pujol havia imposat un nom d'un seguidor de Mussolini a una universitat de Catalunya (la Rovira i Virgili de Tarragona!!!), després va seguir el "no es de extrañar que Pujol estudiara en un colegio aleman" i es va acabar amb el típic "todos los nacionalistas son unos fascistas" i van començar a dir que la més feixista és Isabel Calara Simó i que la seva idea de Països Catalans eren hitlerians i que els seus llibres s'haurien de prohibir. Aquí em vaig queixar agrement i llavors em van començar amb els tòpics essencialistes i racistes de certs nacionalismes. Encara estan igual.
L'Álvaro va posar una mica de pau i va explicar els temps de Mogambo, l'orígen del Foro Babel. El nom africà és el d'una pel.lícula amb Ava Gardner, però es referia a un bar de Premià, que és on es trobaven, sobretot, professors rebotats amb el procés de normalització lingüística. Molt rebotats!
La tertúlia va anar avançant i era un tots contra mi, el meu amic estava callat. Clar que esperaven un discurs essencialista i identitari per part meva, però no. Llàstima, no? Els va sorprendre que algú pogués definir-se independentista però sense ser nacionalista, que hi arribés dels principis de la democràcia i la llibertat (el famós dret a decidir) i que no creia en la predeterminació nacional, sinó en la identificació nacional dels ciutadans, que Catalunya no és una nació per parlar català, sinó per moltes altres coses, com el procés històric viscut i, sobretot, per la voluntat de ser nació.
Per rematar-ho dient que la finalitat del meu independentisme no era la independència en sí, sinó que aquesta era l'eina per millorar el benestar dels catalans. Que la meva Catalunya no seria monolingüe, i ca! quina nació moderna ho és a finals del segle XX (estàvem a finals dels 90)? Vaig parlar del dèficit fiscal, llavors es parlava d'un Bilió de pessetes, de fer política social, etc. I per provocar, hehehe, que, com diu Rubert de Ventós, que la "meva Catalunya independent seria molt castellana". Hahahahaha, tots desconcertats i, a més, el colofón: el jove "constitucionalista" bilingüe es va passar a l'independentisme cívic i a la denúncia de l'espoli fiscal.
El sopar es va acabar de cop mentre l'intel.lectual de les cartes al director em regalava el llibre i l'Álvaro pagava els sopar del meu company mut, del constitucionalista fidel, del traïdor i el meu. Cornut i pagar el beure?
L'última vegada que vaig comunicar-me amb l'Álvaro va ser per felicitar-nos pel pacte del Tinell que va desembocar en el govern "nacionalsocialista" enlloc del "nacionalnacionalista", com en diuen ells.
Ara, a tots aquests els tenim al Tívoli, rajant del traïdor Maragall, i titllant(-nos) el tripartit de nazi i volent treure el nacionalisme de la vida pública. Com ho faran? ho farà el mosso Boadella?
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada