Des de el final de la dictadura fins ara, el paradigma antifranquista ha estat l’eix vertebrador de la política a Catalunya.
Segurament per un fet generacional, el catalanisme polític ha dirigit la seva política en aprofundir en l’autonomia i la democràcia a Catalunya, amb un front polític, que es mou tant en l’àmbit psicològic com en el dels fets, que inclou totes les forces a excepció del PP, vist com l’hereu del franquisme.
Els catalanistes creiem en la bondat natural de Zapatero i del PSOE, davant una manca d’alternativa: el PP d’Aznar s’havia comportat amb un autoritarisme i dretanisme destacable.
ERC va invertir el seu capital en vots en donar suport a un ZP que havia promès més autogovern, més finançament, més reconeixement de la identitat nacional catalana. El lleonès va prometre respectar l’estatut que sortís del Parlament de Catalunya. Semblava que vivíem una nova transició, una transició que permetia pensar en una Espanya plurinacional, que la portaríem tots els demòcrates amb pedigree.
Quin desengany.
L’avarícia de poder de Mas i la política versallesca de ZP (amb Rubalcaba al costat) ens ha portat a un estatut sense canvi de model de finançament (mantenim el sistema humiliant del peix al cove), sense reconeixement nacional i sense un salt qualitatiu en l’àmbit competencial (molt interessant aquest article de Pere Aragonès).
Quina diferència hi ha entre ZP i el PP? El PP t’ataca de cara, barroerament, és enemiga de la Catalunya nacional.
ZP t’ataca per l’esquena, sense tenir en compte els xecs en blanc dels republicans, que se li ha donat moltes vegades al parlament espanyol, força dimissions a la Generalitat i fa el trampolí al PSC. Ataca amb finezza, amb guant blanc.
Potser ens han obert els ulls, a base de la bufetada de l’engany. No hi haurà l’estaut del 30 de setembre. No hi haurà estatut nacional. L’últim intent de reforma d’ERC ha estat avortat.
Ja no cal aprofundir en la democràcia. El franquisme està enterrat, la democràcia espanyola està consolidada, amb els seus militars, la seva Església i els seus periodistes.
Quina diferència hi ha entre ZP i el PP, per Catalunya? La intensitat.
S’ha superat el paradigma de l’antifranquisme, ara hem d’encarar el paradigma de la construcció de la independència de Catalunya, nació europea.
[@more@]
Certament el model de reclames polítiques que hem dut des de fa ja 31 anys ha caducat. Fins aquí hem arribat, de Madrid no podem treure més del que hem tret amb aquest estatutet tan tebi. Ara bé, diferencies el PP del PSOE només en la intensitat, però diria que les diferències són més profundes. El nou estatut, que a ben segur - però malauradament - s'aprovarà sense gaire més modificació al Senat i en consulta popular, no hagués estat possible amb una Moncloa pepera. Si més no, per als molts amics del gradualisme catalanista, aquest nou marc de referència ja els hi semblarà correcte; què hi farem.
ResponEliminaTal i com he sentit a dir, tindrem "un bon estatut per a una regió d'Espanya però un mal estatut per a una nació d'Europa".
Ho subscric. I afegeixo. Fa més por un senyor que et diu "aprovaré l'Estatut que surti del Parlament de Catalunya" i després el retalla descaradament; que un dia diu "sí a les seleccions catalanes" i l'endemà diu "mai una selecció catalana jugarà contra la selecció espanyola"; que diu "sí al català a Europa" (i en veu baixa sense que se senti "els entrebancs que hi trobarem o hi posarem ho faran inviable) i alhora diu "sí al valencià diferenciat del català", etc. etc. Fa més port aquest senyor que no pas un senyor que s'esgargamella bramant contra tot el que és català. Amb ZP fins i tot els independentistes hi pacten pensant que de la seva bona fe en trauran l'oro i el moro. a rajoy només se'l creuen els seus, i potser encara no tots.
ResponElimina