La Flama del Canigó. Els Països Catalans des d'Osona

Aquest cap de setmana hem fet Països Catalans a Osona. Durant quatre dies hi ha hagut els actes del Congrés de la Flama del Canigó.

Jo m’hi vaig incorporar al tram final, des del sopar del dissabte.

Aquest sopar es va fer a Manlleu, el Pere Prat va ser un gran amfitrió. En el seu discurs va deixar clar que d’independentisme, els que tenim il·lusió i amb il·lusió treballem per la llibertat dels Països Catalans, estem governant a Manlleu.

El sopar va servir per homenatjar i renovar les forces per la lluita d’una nació castigada per la història des de ja fa massa segles.

Vam sentir paraules d’arreu dels Països Catalans, les més sentides (de sentiment) foren les dels compatriotes del Roselló: “No hi ha Catalunya Nord ni Catalunya del Sud, sols hi ha Catalunya!”.

També ens van acompanyar amics de l’Occitània. En un joc de paraules macabre, ja podem dir que l’occità ha occit. Ni rastre de la llengua trovadoresca en els seus parlaments.

L’alcalde de Torelló, Miquel Franch, també va parlar. Va parlar de Països Catalans i de la seva diada nacional (tant de bo tots els seus companys de partit s’ho creguessin). Des d’aquí li agraeixo el suport que ha donat al Congrés. Ha continuat dignificant Torelló en el marc dels Països Catalans.

Al sopar hi havia una bona comitiva pescallunes. L’alcalde, regidors i regidores, el Jaume Ordeig, que ha tingut un bon pes específic en el Congrés, la Rosa Sayós, sempre tant ferma i coherent, a més de dues amigues del Casal de la Desperta. Hi havia una absència important, la de l’Albert Jofre, persona clau de l’èxit del Congrés. Estava treballant, com ho ha fet tots aquests dies.

El sopar va començar fort, una sardana i els segadors. Després algun parlaments i la veu del cantautor rossellonenc Barra.

Entre plat i plat, els de la taula, tots regidors de Torelló, més la Rosa Sayós, vam parlar de literatura, de hippies i de Pau Riba. Inevitablement també de l’estatut, amb alguna intervenció desafortunada, que ara no ve a to. Tampoc en aquella vetllada de reivindicació i lluita pels Països Catalans.

Mentre anàvem marxant del Morter, el concert de Can Puget ja havia començat (amb Ara Mateix i la Tropa).

El diumenge hi va haver castellers a Torelló, amb una prèvia recepció de compatriotes rossellonencs i amics occitans a la sala de plens, que ja no fa olor de vernís. Es va parlar de somnis, que havíem de somniar. Jo hi vaig afegir que no sols havíem de somiar, sinó treballar per fer-ho realitat.

Visca la Flama del Canigó!

Visca la Nació Catalana Lliure!

[@more@]