Passa al contingut principal

La Flama del Canigó. Els Països Catalans des d'Osona

Aquest cap de setmana hem fet Països Catalans a Osona. Durant quatre dies hi ha hagut els actes del Congrés de la Flama del Canigó.

Jo m’hi vaig incorporar al tram final, des del sopar del dissabte.

Aquest sopar es va fer a Manlleu, el Pere Prat va ser un gran amfitrió. En el seu discurs va deixar clar que d’independentisme, els que tenim il·lusió i amb il·lusió treballem per la llibertat dels Països Catalans, estem governant a Manlleu.

El sopar va servir per homenatjar i renovar les forces per la lluita d’una nació castigada per la història des de ja fa massa segles.

Vam sentir paraules d’arreu dels Països Catalans, les més sentides (de sentiment) foren les dels compatriotes del Roselló: “No hi ha Catalunya Nord ni Catalunya del Sud, sols hi ha Catalunya!”.

També ens van acompanyar amics de l’Occitània. En un joc de paraules macabre, ja podem dir que l’occità ha occit. Ni rastre de la llengua trovadoresca en els seus parlaments.

L’alcalde de Torelló, Miquel Franch, també va parlar. Va parlar de Països Catalans i de la seva diada nacional (tant de bo tots els seus companys de partit s’ho creguessin). Des d’aquí li agraeixo el suport que ha donat al Congrés. Ha continuat dignificant Torelló en el marc dels Països Catalans.

Al sopar hi havia una bona comitiva pescallunes. L’alcalde, regidors i regidores, el Jaume Ordeig, que ha tingut un bon pes específic en el Congrés, la Rosa Sayós, sempre tant ferma i coherent, a més de dues amigues del Casal de la Desperta. Hi havia una absència important, la de l’Albert Jofre, persona clau de l’èxit del Congrés. Estava treballant, com ho ha fet tots aquests dies.

El sopar va començar fort, una sardana i els segadors. Després algun parlaments i la veu del cantautor rossellonenc Barra.

Entre plat i plat, els de la taula, tots regidors de Torelló, més la Rosa Sayós, vam parlar de literatura, de hippies i de Pau Riba. Inevitablement també de l’estatut, amb alguna intervenció desafortunada, que ara no ve a to. Tampoc en aquella vetllada de reivindicació i lluita pels Països Catalans.

Mentre anàvem marxant del Morter, el concert de Can Puget ja havia començat (amb Ara Mateix i la Tropa).

El diumenge hi va haver castellers a Torelló, amb una prèvia recepció de compatriotes rossellonencs i amics occitans a la sala de plens, que ja no fa olor de vernís. Es va parlar de somnis, que havíem de somniar. Jo hi vaig afegir que no sols havíem de somiar, sinó treballar per fer-ho realitat.

Visca la Flama del Canigó!

Visca la Nació Catalana Lliure!

[@more@]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació