Passa al contingut principal

25 años de paz, però sense pa

Els de Més la Marxa, diari de la comarca d'Osona m'han publicat l'article que podeu trobar a continuació (clica aquí per llegir-lo sencer).

Ara en podeu llegir aquest boció:

"Als republicans se'ns acusa de ser uns intransigents, maximalistes i ancorats en la cultura del No. Bé, si haguéssim estat maximalistes no hauríem entrat a elaborar un estatut nou sinó a fer una constitució catalana. Esquerra va cedir, esperant que la resta no sobiranista també cedís. No ha estat així, el PSC, amb el seu germà gran, el PSOE, s'han estancat en un autonomisme de tall regional i CiU en la seva avidesa de poder al preu que sigui"

(també podeu trobar aquest article a opinió nacional. "Un NO d'esquerres i bo per Catalunya")

[@more@]
El dia 18 de juny votarà en referèndum una proposta d'estatut per Catalunya. Si anem una mica enrera, veurem que tot comença al dia després de les eleccions catalanes del 2003. Esquerra Republicana de Catalunya és la força que en surt més enfortida amb 23 diputats, essent la clau per establir majories per formar govern. L'aposta és per fer un govern d'esquerres i catalanista, trencant el tòpic tant repetit, però no menys cert, que a Catalunya l'esquerra no pot tenir una concepció nacional i que els qui defensen el país no poden ser d'esquerres. El Tripartit havia d'acabar amb el pujolisme i l'antipujolisme.
Els fills del tripartit havien de ser les polítiques del pacte del Tinell i un nou estatut, que havia de donar resposta a les necessitats econòmiques dels catalans, al reconeixement nacional de Catalunya, a establir unes relacions bilaterals amb Espanya i a eixamplar i blindar competències, amb el finançament necessari per suportar-les.
La idea era arrossegar al PSC cap aquests postulats estatutaris i que l'oposició, CiU, treballés perquè l'Estatut, que necessita una majoria qualificada sortís endavant. Amb tot, teníem un Zapatero que va prometre que respectaria l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Van ser uns mesos d'alta intensitat política, política de desgast i de fons. D'accelerades i marxes enrera i de nou acceleracions.Finalment es va arribar a un acord molt satisfactori amb els objectius marcats des del principi, tot segellat amb un 90% de suport parlamentari i amb un cant dels segadors per part de tots els diputats catalans, Piqué inclòs.
Però en el pont aeri cap a Madrid va començar el drama. El PSC es va asseure al costat del PSOE en la taula negociadora, acatant les retallades, i CiU va anar a negociar directament amb el PSOE, però deixant de banda la fermesa mostrada en el procés d'elaboració estatutari a Catalunya. Un pacte nocturn entre Artur Mas i Zapatero va posar el punt i final a la negociació, perdent no uns quants llençols sinó tota la bugada. Ni nous sistema de finançament, ni reconeixement nacional de Catalunya ni bilateralitat ni competències blindades amb recursos per posar-les en marxa.
Ara ens trobem davant un referèndum, amb un bloc de partits pel Sí, format pel PSC, CiU i ICV (que va córrer a sortir a la foto, potser seguint la històrica tesi guerrista de "qui es mogui no surt a al foto"), i un bloc del No, tant heterogeni com el de l'immobilista i fins i tot reaccionari del PP (malgrat que l'estatut que es referenda és gairebé una còpia de la proposta de Piqué al Parlament) i el d'Esquerra, del rebuig a la desnaturalització del text aprovat el Parlament.
Als republicans se'ns acusa de ser uns intransigents, maximalistes i ancorats en la cultura del No. Bé, si haguéssim estat maximalistes no hauríem entrat a elaborar un estatut nou sinó a fer una constitució catalana. Esquerra va cedir, esperant que la resta no sobiranista també cedís. No ha estat així, el PSC, amb el seu germà gran, el PSOE, s'han estancat en un autonomisme de tall regional i CiU en la seva avidesa de poder al preu que sigui: ara, el preu ha estat un finançament que doni respostes a les necessitats de les famílies catalanes i al teixit empresarial català, el preu a la cadira és la del benestar dels catalans.
Maragall diu que serà un estatut per 25 anys, Zapatero ha dit que serà per tota la vida. Es diu que aquest estatut pactat per Artur Mas i el PSOE, fill de la " cepillada" de Guerra, tanca el procés cap a l'Espanya plural (quina?!).
25 años de paz, de silenciament de les demandes catalanes per tenir unes eines d'autogovern i financeres perquè Catalunya no embarranqui.
25 años de paz, però sense pa. Volen que es tanqui el "problema català", però sense recursos per fer polítiques socials, sense infraestructures que desencallin el nostre país, sense un reconeixement de la nostra realitat nacional.
Catalunya continuarà essent espoliada econòmicament, asfixiada socialment i esdevindrà un preàmbul nacional. Tot si no sabem dir No.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació