T’escric després de la conversa que hem tingut sobre l’estatut. M’ha quedat un regust bastant amargant.
Per primera vegada en molt de temps creia que podríem tenir una conversa política i ens posaríem d’acord.
Sempre em retreies amb una gran vehemència que els d’Esquerra eren anti-empresaris i et feies el sord quan et preguntava que ERC no som un partit anti-empresari, al contrari, que confiem des d’una perspectiva de justícia social i nacional amb els empresaris catalans, els que es deixen la salut, si cal, per crear riquesa en aquest país nostra . Però desconfiem d’aquests empresaris que creixen a l’ombra de l’administració i que l’únic risc que tenen és el d’ensopegar mentre pugen per les escales cap a consells d’administracions de monstres privatitzats i/o especulatius o els caps d’empresaris que mai ho han estat (com el senyor Cuevas). Aquests, més que empresaris, són paràsits en el teixit productiu.
Jo, cunyat, sé que tu ets un dels que s’hi deixen la pell, que potser creus que no ho fas per patriotisme, sinó que ho fas pels teus i pel teu projecte d’empresa. I què crea una nació sinó les famílies (de tots els tipus) i els treballadors (i empresaris), els ciutadans, tots?
Creia, sincerament, tu que has voltat món, que te n’adonaries que érem un país amb un gran potencial humà però maltractat. Castigat per un estat de tarannà de metròpoli colonial, espoliant-nos un 7,5% del nostre PIB i marginant-nos en inversions per infraestructures.
Cunyat, que el sistema de finançament és el mateix que ara! que no s’acabarà amb l’espoli fiscal, que el 7’5% del PIB que tu ajudes a produir se n’anirà a Madrid i no tornarà mai (o potser en forma d’insult). Que hauràs de continuar anant a Madrid per anar a veure la fàbrica de Mèxic, que et continuaràs embussant a
Em pensava que t’adonaries que és necessari fer un salt endavant, no cap a l’abisme, sinó per saltar-nos el, deixar enrera l’abisme d’una societat i una economia asfixiada. Que t’adonaries que el nacionalisme només té raó d’existir si es compte amb les persones i serveix per servir-les, amb dotacions pressupostaries per l’educació, la salut i el benestar. Però també pels empresaris i el teixit econòmic d’aquest país.
I, cunyat meu, aquest estatut que ens fan votar i que tu em retreus que jo voti que no, no donarà cap tipus de resposta, ni a tu ni a mi.
M’has parlat de petits avenços, però no me’ls has sabut dir. Jo t’he ajudat: Justícia. Res més. T’has posat nerviós i m’has preguntat que què li estava dient, que tothom que defensa els SÍ enganya o està enganyat? Jo no t’he respost.
Atentament un NO ben afectuós,
Jordi
PS: et recomano aquesta web: http://www.economistespelno.com
[@more@]
Home, hi ha la patronal oficial i l'empresari que també s'hi deixa la pell.
ResponEliminaÒbviament que la gran patronal, el gran capital que viu de la Catalunya del peatge (els mateixos peatges, la salut privada, etc.) són els grans valedor de l'estatutet de la moncloa, però els petits i mitjans empresaris? crec no els interessa aquest esatut.
Així, que hi ha empresaris i empresaris.
Salut
La classe empresarial s'hi juga molt amb aquest Estatut, i en especial amb el finançament que s'hi recull.
ResponEliminaNomés amb un estatut que garanteixi un millor desenvolupament econòmic i social de nostre país podrem millorar la nostra competitivitat a nivell internaciona. Sense els recursos suficients, difícilment podrem tenir les infraestructures que ens fan falta, ni les polítiques de suport a la recerca i el desenvolupament a les empreses (autèntic eix estratègic per avançar cap a un model productiu basat en el coneixement i no pas en la mà d'obra barata)ni tan sols l'ajuda als nous emprenedors que tenen dificultats per engegar el seu negoci.
De raons per votar NO pel petit, mitjà i gran empresari n'hi ha prous. A qui interessa votar Sí? Als que es lucren d'aquesta relació de dependència...