En defensa del NO: Moment històric i el Futur

Per primera vegada en la història del catalanisme polític, una part important del catalanisme s’ha plantat i ha dit “No”.

Per primera vegada, bona part del catalanisme s’ha atrevit a dir “no n’hi ha prou amb una petita passeta endavant, necessitem més”.

El catalanisme polític, fins ara, s’havia mogut gairebé en tota la seva totalitat a través de la recuperació de l’autogovern, reiteradament manllevat pels espanyols (i francesos), i després a base de petites reformes per millorar l'autonomia. Sempre d’una manera uniforme, tot el catalanisme a una.

Però això s'ha acabat, Esquerra tenia la responsabilitat històrica de defensar el rebuig a un estatut insuficient.

A algú li pot semblar frustrant perdre 7 a 3. Però en unes condicions tant adverses (monocolor mediàtic, partits hegemònics, grups econòmics dominants pel Sí) era molt difícil. Compartir butlleta pel No amb el PP d’Acebes tampoc no ha ajudat gaire. Quanta gent ha renegat del No a l’ensumar-se l’olor de sofre de l’Aznarisme?

Aquest No, minoritari però no testimonial, serà el record per molts quan vegem que amb el nou estatut no arriba l’Espanya plurinacional, quan vegem que la Catalunya dels peatges socials i econòmics continua i que el valor de mitja terminal de Barajas no serveix per donar oxigen a les infrastructures del país.

Com no hi havia un sol No, tampoc hem d’oblidar que no hi havia un sol Sí, i molts d’aquests es ficaven a l’urna amb el nas tapat o amb cara de resignació. L’entusiasme del peix al cove es va diluint.

El present és de treball i de transformació de polítiques socials i nacionals pel benestar dels catalans i catalanes. El futur és d’ambició i de llibertat.

No en tinc cap dubte.

[@more@]