Però del comiat del Molt Honorable m’ha sobtat la justificació dels objectius marcats. El Maragall creu que ja ha fet la feina que li havia tocat i amb solemniatat anuncia que se’n va. Feina feta.
Però quins eren aquests objectius:
a) fer possible l’alternança al govern.
b) Construir un projecte polític amb el conjunt de forces d’esquerres catalanes que impulsés un nou estatut
c) Impulsar una nova proposta d’Espanya plural
d) Fer del PSC el partit més votat de Catalunya.
Jo d’ell no seria tant optimista, o si més no seria una mica més humil. Pasqual MAragall no ha d’oblidar que en les primeres eleccions es va estavellar amb Pujol i que, a les del 2003, va ser la trucada d’Esquerra qui el va ressuscitar quan els capitans socialistes ja començaven a practicar-li l’autòpsia política. Només la voluntat d’Esquerra de fer una majoria d’esquerres i catalanista va fer possible una alternança al govern de CiU.
No és un secret que qui reclamava un estatut des de feia molts anys, més d’una dècada (i dues) era Esquerra Republicana de Catalunya. Pujol s’havia fet l’esquerp. Només amb CiU al govern i el PSC al govern es tiraria endavant un nou estatut, Esquerra ho sabia i per això, entre d’altres, va apostar pel tripartit.
I això d’impulsar una nova proposta d’Espanya plural... bé, jo creia que el Maragall era federalista, i que jo sàpiga l’Espanya zapaterista molt federal no és! Amb l’estatut del 30 de setembre segurament podríem parlar d’una Espanya nova, plural. Però a Maragall el van pontejar Zapatero i Mas, i el PSC va claudicar.
I sí, el PSC és la força més votada de Catalunya. Però això no vol dir que tingui més diputats. Tampoc tenir més diputats vol dir que s’ha de governar. Governa qui fa majories parlamentàries que sostinguin un govern. Maragall s’ha carregat aquesta majoria expulsant a Esquerra del govern, el partit que el va ressuscitar i que li ha permès somiar que ha aconseguit els objectius que es va marcar aquell dia a Collserola.
[@more@]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada