Moisès va baixar de la muntanya del Sinaí amb les Taules de les Lleis, els 10 manaments, teòricament gravats per Déu. En forma de rostoll en flames, o no. El profeta, amb la convicció en forma de lleis va baixar de la muntanya i després d’acabar amb els dubtes religiosos dels jueus, els va guiar cap a la terra promesa.
En la postguerra catalana més dura, prop dels anys 40, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent, muntanya de terra endins, i es va fixar amb els masos rònecs i un paisatge destruït i empobrit. Els ulls es van humitejar i van provocar una lluentor patriòtico-mística que el van fer comprometre’s amb el país, amb Catalunya. Havia de canviar aquell país rònec i arruïnat, econòmicament i moralment, creia. I va iniciar el camí cap a la terra promesa.
1998, després de fer-se pregar, Pasqual Maragall, l’alcalde olímpic i militant díscol dels socialistes catalans, pujar a la muntanya urbanita de Collserola i anuncia que es presentarà a la presidència de la Generalitat, per provocar una alternança de govern, per passar d’un govern conservador a un altre de progressista i treballar per una Espanya plural. I va començar a caminar, sobretot amb uns ciutadans que volien canvis, cap a la terra promesa de la pluralitat pel canvi. I va començar a caminar cap a la terra promesa, un camí més tempestuós i llarg de l’esperat.
La mística dels grans profetes, com podem veure, està arreada en el nostre país. Els dos últims presidents catalans van pujar a una muntanya (més o menys mítiques) i en van baixar com a profetes de la terra promesa.
Però una cosa és prometre la terra i l’altra és arribar a la terra promesa.[@more@]
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada