La il·lusió és la benzina que ens permet viure activament; és adir, viure conduint la nostra vida cap a un projecte, cap a un objectiu. Qualsevol tipus d’objectiu: nacionals, socials, sentimentals.
Els fracassos, a vegades, ens porten a rebentar el dipòsit i perdre part del combustible de la il·lusió. La vida està plena de fracassos, però també d’èxits.
Aquests èxits han d’ésser l’horitzó del nostre camí, les metes on hem d’arribar. Sense la brillantor de la guspira de la il·lusió en els ulls, però, mai serà possible arribar-hi, si exceptuem la possibilitat de la sort. Però la sort o la busques o no la trobes.
A vegades podem pensar que la sort ens dóna una segona o tercera oportunitat, però és fals, no és la sort, sinó la voluntat de tenir-la, la voluntat amarada d’il·lusió que ens fa superar múltiples entrebancs, molts dels quals ens els posem nosaltres mateixos.
La il·lusió, però, no s’ha de basar en la lluita per l’èxit, sinó en l’èxit, en l’objectiu final més que en el camí. Si basem la il·lusió en el camí és més que possible que en cada forat o sortida de carretera ens desil·lusionem i ens acabem rendint.
L’èxit no és aconseguir traçar bé un revolt perillós, és aconseguir arribar al destí.
No deixis perdre la il·lusió per voler el que vols perquè el camí és dificultós, la il·lusió t’ha de fer ser valenta (o valent) per superar els petits fracassos que et puguis trobar en el camí.
Potser pensaràs que aquest èxit final és utòpic, això és un convencionalisme conservador, poruc, d’autolament. Tothom és capaç d’aconseguir el que vol, només cal valentia i apuntar la teva il·lusió cap a l’èxit final.
Il·lusiona’t i lluita.
[@more@]
m'ha agradat molt el teu post, de totes formes, jo m'estimo més creure en la fe
ResponEliminaSense il·lusió no hi ha vida, si senyor.
ResponElimina