Passa al contingut principal

La teoria de l'ascensor catapulta

Es podria dir que la política és com una muntanya on l’objectiu és el cim, per alguns aquest cim és el país, la ciutadania, per a d’altres la seva persona.

N’hi ha que pugen i n’hi ha que baixen. N’hi ha que treballen amb tota l’expedició perquè l’equip faci cim, n’hi ha que si poden fan caure pedres al de sota, perquè volen ser ells qui arribin al cim.

Però pujar, en política, no sempre és senyal de qualitat, de què les coses pintin bé per qui ascendeix. En els últims temps hi ha dos casos paradigmàtics de dos polítics socialistes, els quals se’ls ha “ascendit” per treure se’ls de sobre.

En podríem dir “l’ascensor catapulta”, és a dir, un ascensor polític que et llança cap a fora, no et porta al cim. És una manera quirúrgica d’escapçar caps en política, neta, sense queixes, fins i tot amb somriures generosos.

Aquests dos polítics són Bono i Clos. El primer va ser el rival de Zapatero en el congrés que aquest es va començar a transformar en ZP. Què havia de fer Zapatero? Bon era un polític molt apreciat pels espanyols, també tenia força dins el PSOE, era tot un baró, era un dels tres tenors socialistes (Chávez, Ibarra i el mateix Bono).

Amb l’habilitat que caracteritza Zapatero (o els seus assessors) va reclutar a Bono com a ministre (i de Defensa, amb la cabra!) i el va deslligar de la seva font de poder institucional, el govern de Castella-La Mancha. Com hem pogut veure, més tard en Bono “ha plegat” i ara és com un ens immaterial dins el PSOE, sense possibilitat d’incidir en el dia dia d’enlloc.

En el cas de Clos, és diferent al de Bono. L’encara alcalde de Barcelona no és enemic (si més no a témer) de ningú, tampoc és un home de confiança de Montilla ni de Ferran, cap dels socialistes barcelonins. Però Clos no és el candidat òptim pels socialistes, però com desfer-se’n sense donar una sensació de fracàs del PSC? Doncs promocionant-lo, fent-lo pujar a “l’ascensor catapulta” d’un ministeri que segur que no el renovarà en la propera legislatura. Així que els socialistes tenen a l’alcalde promocionat, el què demostra que és solvent, i tenen un substitut de confiança de l’aparell, Jordi Hereu, i tot amb un desgast mínim.

A Bono se l’han tret de sobrem a Clos també, però amb un comiat daurat que en les biografies quedarà bé.

La teoria de “l’ascensor catapulta”, on es veu com alguns partits posen els seus interessos domèstics per davant les institucions (els ciutadans!) i on es veu si la vanitat pot amb la responsabilitat i visió estratègica dels polítics...

Sobre el canvi de Clos, d'alcalde de Barcelona a ministre.

Saül Gordillo: Clos canvia Madrid per Barcelona

Recull de premsa de Vilaweb, clica aquí

[@more@]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació