El bipartidisme sociovergent. Somni d'una nit d'estiu?

Catalunya té un sistema de partits propi, amb això podem dir que som tot un país. Durant tot el segle XX i el que portem del XXI hem tingut un sistema de partits propi, excepte quan aquests han estat prohibits, ja fos amb Primo de Rivera pare o Franco.

A principis de segle el republicans radicals, els republicans nacionalistes (minoritaris) i la Lliga deixaven en un segon pla els partits dinàstics, conservador i liberal, que es repartien el poder a l’Espanya corrupte d’Alfons XIII.

Durant la II República, els partits hegemònics foren l’Esquerra Republicana i la Lliga, compartint camp electoral amb partits minoritaris com la USC que esdevindria el PSUC o l’Acció Catalana o l’Estat Català que apareixia i desapareixia.

Amb la represa de la democràcia, malgrat la subordinació més o menys evident dels socialistes catalans respecte el PSOE (a excepció dels pallachistes) i del PSUC respecte el PCE, Catalunya va mantenir un sistema de partits propi, amb una UCD que mai va poder aspirar a l’hegemonia política, una CDC, després CiU al coaligar-se amb UDC, que va esdevenir el partit hegemònic i amb ERC, hereva de la tradició republicana vivint un procés de minorització fins a al refundació independentista de Colom i Carod, que va ésser sempre present en el Parlament de Catalunya.

Com veiem, Catalunya té un sistema de partits diferent a l’Espanyol, en aquests moments és més que evident, Espanya es caracteritza per un bipartidisme pràctic entre PSOE i PP, amb una IU minoritària i amb unes minories “perifèriques” amb més o menys força, sense presència en tot l’àmbit estatal.

Com veiem una virtut del sistema de partits catalans és la pluralitat de partits, el que fa que es pugui representar millor la pluralitat social del país.

Durant aquesta pre-campanya, però, CiU i PSC s’entesten a bipartiditzar la política catalana, recolzant-se més o menys subtilment, segons el moment, amb les seves perifèries polítiques, ICV i PP. Però Esquerra trenca la lògica bipartidista, té perfil propi, és per això que tant PSC com CiU intenten llençar Esquerra cap al contrincant, els socialistes pensen que si ERC s’apropa a CiU els votants progressistes aniran al PSC; CiU pensa que si ERC es posa al costat del PSC el vot nacionalista dels republicans anirà a CiU.

Potser no cauen en què l’opció d’Esquerra és d’esquerres i nacional, que té perfil propi i espai propi (a créixer!) enfront una esquerra cada cop més sucursalista del PSOE (mirem la votació contra el traspàs de l’aeroport!) i uns nacionaliste que primen els interessos de partit i dels poders econòmics per davant del país i les seves persones, com hem vist en les retallades de l’Estatut.

[@more@]