La mort pels ideals: 3 pel.lícules

Aquests darrers dies he anat a cinema, fa temps que no hi anava. El curiós ha estat que totes tenen un fet comú: s’acaba la pel·lícula amb una execució.

La primera que vaig veure, acompanyat, va ser Salvador, al dissabte, al Cinema Vigatà. Realment em va agradar, té un ritme narratiu molt bo i la història és potent. És real.

El protagonista, Daniel Brühl, magnífic.

Sense deixar-me condicionar hi anava havent llegit i sentit alguns comentaris com ara que era comercial (no ho crec pas), que no reflectia l’ideari àcrata i que Puig i Antich i els seus camarades queden com uns amics que roben bancs (són amics, roben bancs i són anarquistes, ara bé, dubto que la voluntat del director fos fer un Octubre anarquista...) o que la última mitja hora era pornografia macabra (jo crec que es presenta l’execució amb sobrietat i realisme, ni més ni menys).

En els últims quaranta minuts, la gent començava a tirar mocs amunt, els meus ulls també es van humitejar, realment vaig sentir una empatia profunda cap al dolor interior de Salvador vers la mort que ve i que no la pot parar i el dolor impotent de les germanes.

El diumenge, sol, vaig anar a un buit (9 persones, inclòs un servidor) a veure la última de Ken Loach, El viento que agita la cebada. Amb l’austeritat visual i sonora de Loach, el realisme que impregna la majoria dels seus films, amb el caos dialèctic tant típic en els films socials de l’escocès, ens narra una història irlandesa, una història trista.

És dura, primer amb els abusos dels britànics sobre els irlandesos, després en la divisió entre els irlandesos i el guerracivilisme. El final també és dur, un afusellament entre germans. Sentir cridar un germà “foc” mentre l’altre encara amb terror la mort inevitable és una imatge que et deixa corprès.

Per acabar, ara mateix torno de la sessió de la Filmoteca de Vic, amb un Cinema Nou ple. La pel·lícula era La passió de Joana d’Arc, un film del 1928, del director danès Carl Th. Dreyer. En els seu moment va ser víctima de la censura.

Dreyer ens explica el judici, els interrogatoris, la guerra psicològica vers Joana d’Arc: experts teòlegs integristes i jutges contra una jove il·luminada per Déu, o no, illetrada i patriòtica francesa fins la mort, literalment. El film s’acaba amb Joana a la foguera.

En aquest fil mut, purament mut, sense música d’acompanyament (com he trobat a faltar un Xostakovitx com el d’Octubre!), amb la visual com única força, amb uns primers plans que no necessiten cap diàleg per entendre la lluita i els dubtes interns de Joana o la perversitat dels jutges-botxins. En el cinema mut hom redescobreix la importància del moviment d’una cella, d’una mirada intensa o d’una boca torta. Però som fills del temps del so, de la banda sonora (a les pel·lícules o al carrer, amb l’MP3) o fills del soroll, com diria Kundera. Per emocionar-nos no en tenim prou amb una Joana que es llança al martiri pels seus ideals, es necessita la música en forma de rèquiem, el dolor expressat amb la veu. Per això a ningú se li ha humitejat els ulls davant la foguera.

Com he dit, els tres films tenen en comú que s’acaba amb una execució, fruit dels ideals de l’executat: l’ideal àcrata, l’ideal de la llibertat nacional (i aquí incloc el mort per les bales i el mort d’ànima per haver fet disparar al seu germà) i l’ideal del patriotisme francès i d’un cristianisme primari i pur. Al davant, amb els botxins: l’ideal del nacionalcatolicisme, l’ideal nacionalista (també) i l’ideal de l’ortodòxia catòlica.

L’èpica de la mort per l’ideal està present en tots aquests films, el romanticisme en estat pur. Però, personalment, crec que els ulls humits per Salvador o la perplexitat del germà nacionalista irlandès assassinant l’altre germà nacionalista irlandès o l’impacte de la mort de la cristiana Joana per cristians amb hàbits, és més per la sensació d’una mort evitable, més pels botxins que pels assassinats.

Hi ha qui diu que no val la pena morir pels ideals, però segur que no val la pena assassinar pels ideals.

[@more@]