Sembla que es vol situar el debat de les eleccions de l'1 de novembre en si Mas o Montilla, en sí pacte nacionalista, tripartit, sociovergència o monocolor. En si s'ha de respectar el guanyador o no.Al bloc sense fulls del Saül Gordillo, podem viure aquest debat en diferents posts com aquest o aquest, per exemple. També aquest de l'Antoni Soy.
Ja en un article anterior, responent al convergent Josep Salom, deia que Catalunya no té un sistema presidencialista, que a les eleccions no es vota el president, sinó a les forces parlamentàries que escolliran el president de la Generalitat i el del Parlament.
A nivell de partits, l'escenari a l'hora de parlar de pactes post-electorals no és tant el de clarificar els pactes sinó d'empènyer els altres cap a un extrem i que els altres puguin arreplegar vots. Per exemple, a CiU l'interessa dir que ERC pactarà amb PSC per arreplegar vot nacionalista a ERC i vot moderat al PSC.
Als socialistes els interessa dir que ERC pactarà amb CiU per arreplegar vot moderat a CiU, vot social a ERC, però a més, axò ja és divertit, diuen que Mas pactarà amb el PP (alhora que amb ERC?) per arreplegar vot catalanista i socialdemòcrata de CDC.
Al PP li interessa dir que CiU pactarà amb ERC per arrossegar el vot més dretà de la federació nacionalista.
ICV és l'única que reclama l'herència del Tripartit i que el vol repetir, sense ambigüitats. És clar, és l'única manera que puguin governar.
ERC què diu? doncs ERC no diu, perquè en un escenari tant partitofàgic si trenca l'equidistància (mireu aquest post de Pau Comes) li poden arrencar un braç o una cama d'una queixalada.
Però a més, no és només qüestió de tacticisme, sinó que ERC segurament tornarà a ser clau per crear majories parlamentàries. I aquest cop no hi ha una CiU que ha estat al govern més de 20 anys, ni tampoc un Maragall al PSC. Però també tenim un Mas més dretanitzat que Pujol i que va pactar un Estatut retalladíssim amb Madrid a canvi de poder, i un Montilla que fa més pinta de delegat del govern que no pas com a president de la nació catalana.
Si és el cas, Esquerra haurà d'escollir i haurà d'afinar molt en el pacte programàtic i de capacitat de poder dins un futur executiu.
Però tampoc hem de tremolar davant el gran pacte sociovergent o d'una CiU governant en minoria amb suport extern del PSC (i al revés a Madrid) o bé amb el suport del PP.
Clar, que ara què penses lector, et dic això per esgarrapar vots progressistes i nacionals de CiU i PSC? espero que no pensis això de mi.
[@more@]
La gent de bona fe, com ara jo, volem un govern nacionalista. És a dir, CiU+ERC. Tota la resta són experiments amb gassosa.
ResponEliminaEli,
ResponEliminaDoncs em sembla molt bé.
Ara, està per veure si votar a Carod no vol dir votar Montilla. Jo encara no li he sentit dir el contrari a en Carod. I de la forma amb la qual va regalar la clau...
Serà el que el d'allà dalt voldrà. Salut!
L'anàlisi que fa En Jordi el trobo molt encertat. He fet l'esforç de llegir-lo amb una perspectiva d'aixònses, d'anàlisi, no d'article electoral.
ResponEliminaI jo crec que equidistància en tenen tots: CIU és equidistant entre ERC i PP (nacionalista i dreta) per exemple. PSC ho és d'ERC i PP/CIU (d'esquerres i espanyolista/autonomista). He llegit l'enllaç que En Jordi ens recomana (Pau Comas) i, malgrat les dades no són actualíssimes, l'explicació que dona és mol aclaridora.