Abans de ser president, ZP ja havia mostrat el què ell en deia tarannà. Mai perdia el somriure i sempre actuava i parlava en positiu. Eren els obscurs últims anys de l'Aznarisme.
El PSOE que Zapatero dirigia després de guanyar la secretaria general a Bono, per poquets vots i amb el suport indispensable del PSC, va guanyar les eleccions a Rajoy, per sorpresa, després del shock per l'atemptat islamista del 11M i per l'intent de manipulació de l'autoria de l'atemptat per part del PP.
Però Zapatero no ha estat capaç de reformar la seva Espanya. Bàsicament per un motiu: ha actuat amb temor. Per portar a terme reformes has d'aconseguir un consens social, que ZP no ha sabut aconseguir, bàsicament perquè no se l'ha treballat. En cap moment ha imposat les seves tesis ni dins el seu partit, tenint màniga ampla amb declaracions de dirigents socialistes com ara Bono, Ibarra o el mateix Felipe González i deixant en mans de Guerra el procés parlamentari espanyol de l'Estatut català.
Tot això amb el perenne soroll de fons del PP aznaritzat i radical d'un Rajoy en mans d'Acebes i Zaplana.
El president Zapatero sembla acomplexat davant l'Espanya eterna que vol reformar. Tem la brunete mediàtica, creu que la ciutadania espanyola és això.
Sabem quina és la classe dirigent espanyola. Immobilista, centralista, seguint la tesi de Pla que el més semblant a un espanyol de dretes és un d'esquerres. Però i la ciutadania? No ho sabem, però els seus únics referents són els suara esmentats.
Zapatero, com a president havia de ser un referent nou. Quanta gent el seguiria? Ningú ho sap, però és el president i segur que, faci el què faci, la dreta més rància sortirà al carrer com ha fet ara, sigui per les bodes gais, els papers retinguts a Salamanca, l'Estatut català o pel procés de pau del País Basc.
Zapatero ha de ser valent si vol reformar aquesta Espanya, perquè si no és valent i no lidera, sacsejant la classe dirigent espanyola, els espanyols mai estaran preparats per assumir un procés de pau al País Basc.
Quan parlem d'ETA, del conflicte basc en la seva part més tràgica, ho hem de fer des d'una òptica que no pot ser la democràtica, la del raonament i el debat més o menys serè. La lògica pertinent és la bruta, la violenta, la militar.
Aquesta lògica tant bèstia es basa en la masclista raó de a veure qui la té més gran. Això vol dir que quan més gran la tinguis, més força tindràs, sempre que no s'albiri la possibilitat d'aniquilar el contrari, si és així, s'haurà de buscar una sortida: la negociació.
Fins a prop de fi d'any teníem aquest escenari, ETA havia demanat de negociar i havia declarat un alto el foc. Les pistoles estaven damunt la taula i s'havia de parlar.
Humilment no crec que el què plantegés ETA fos la independència ni la unió d'Euskadi i Navarra, m'inclino més per pensar que era la legalització de Batasuna i l'apropament dels presos i a mig termini l'excarceració.
No sé si Zapatero s'ha equivocat en la negociació o no, si ha estat massa poc flexible o no. Però el què tinc clar és que difícilment la ciutadania espanyola està preparada per acceptar aquests termes de negociació, perquè ni opinadors ni classe dirigent ho accepten.
Zapatero ha de ser conscient que per reformar ha de sembrar, ha de ser clar en els missatges i utilitzar els fils correctes per crear un estat d'opinió favorable a les reformes, i aquí hi incloc pactar aquesta pau que aturi la bogeria dels atemptats i coaccions i normalitzés democràticament l'independentisme basc. ZP necessita una Espanya que accepti la possibilitat que Otegi sigui conseller al govern de Vitòria. Està preparada Espanya per això?
Publicat a Més La Marxa
[@more@]
Es tracta, simplement, d’encapçalar els escrits i/o els blocs amb un títol determinat, independentment del seu contingut. El títol proposat és “Jo dic Sí al procès de Pau”. Us animo a fer arribar l’iniciativa el més lluny possible. Passa-ho!
ResponEliminahttp://cat.bloctum.com/potipoti/2007/01/03/jo-dic-si-al-proces-de-pau/
Iep Jordi, jo no tinc tant clar que Zapatero sigui un espanyol reformista. En tot cas, ho és una mica més que alguns dels seus companys. Jo no me'n crec ja ni una d'aquest personatge, i crec que amb el poder a les mans, s'ha "cagat a les calces" i ha deixat de banda el seu petit reformisme. I si no, ho demostra la reforma dels estatuts (posant com dius Guerra al davant de tot això..), el procés de pau (¿?) que a la mínima l'ha abandonat...
ResponEliminaEspanya, per la seva banda, sí que crec com tu que no està gens preparada per assumir un procés difícil, complex. I això és una cosa que costarà de canviar mentre els principals partits polítics espanyols no es posin d'acord, els opinadors i premsa escrita... apostin fermament per algun dia solucionar el conflicte basc.
S'ha de pensar, també, en qui li convé que aquest conflicte s'acabi, o a qui no li convé. Això, podríem també parlar-ne.
Excel·lent article, Jordi!
ResponEliminaAra mateix no ho està, tota la classe política assumaix com a pròpia el 'bunkerisme' nacionalero espanyol. Hi ha cap polític valent al país veí?
ResponElimina