Estranya dèria per l'Europa de l'est (amb perdó de Kundera)

Sempre he tingut debilitat pels països de l'est d'Europa, incloent-hi els que en són centrals però que la Guerra Freda els va orientalitzar, per esglai de Kundera, en la grisor de l'Imperi Soviètic.

Aquesta debilitat ha mostrat evidències en formes vàries, com ara treballs del 3er cicle d'Història sobre Moldàvia i el Transdniester, la NEP, l'Exèrcit Roig o Eisenstein, lectures acabades de Bulgakov, Gogol, Kundera, Hrabal, Eliade, Berverova, Vizinczey, entre d'altres i d'incompletes de Hasek, Ionescu, Marai, Tolstoi, Kertesz, Soljenitzin entre uns altres.

També amb la música de Txaikovski, Enescu, Janacek, Dvorak, Prokofiev i sobretot Shostakovitx. Sense oblidar la música dels gitanos dels Balcans i els Càrpats, una de les poques músiques que em podria fer ballar si mai em casés! sí, és una amenaça de ballar. 

I el cinema em té el cor robat "Kolya", pel.lícula txeca de Jan Sverak, que explica la relació d'amor i incomoditat (per no odi) entre txecs i russos, a través d'un txec madur i un nen rus, Kolya. En aquesta pel.lícula hi ha una de les escenes de més càrrega sexual que he vist en la meva vida, quan el protagonista, un violoncel·lista bohemi madur, ajuda a tocar a una jove i atractiva violoncel·lista abastant-la (per no dir abraçar) des del darrera.

Aquesta dèria per l'orient europeu (amb perdó de Kundera), m'ha portat a seguir, també, la política d'aquells indrets tant llunyans pels europeus més occidentals.

Després de seguir en l'adolescència l'esfondrament dels estats socialistes i l'adveniment del capitalisme més salvatge enmig de l'eufòria neoliberal dels 90, actualment podem veure com part d'aquesta Europa s'integra a la UE, malgrat les grans distàncies econòmiques que hi ha amb els estats de l'Euro. També hi ha una integració a l'OTAN, aquí, però, no es restringeix el trànsit de ciutadans d'aquests països per la part més occidental, qüestió de vestir de militar.

A la part més oriental, en les repúbliques sorgides de l'esclat de la URSS, hem vist els intents, a vegades reeixits de sortir de la tutel.la del gran germà rus.

Moscou ha vist com revolucions cíviques feien caure governs titelles del Kremlin, caracteritzats per la corrupció. Ucraïna n'és el més clar exemple, Geòrgia en seria un altre. Rússia, però, té una altra arma que no mata per retenir la seva influència en aquests països, el Gas i el petroli. Que criden, doncs apugen els preus o tanquen l'aixeta.

En aquesta política de xantatge de matèries primes, hi juga com aliada la UE, doncs també necessita aquests recursos, i si Moscou tanca l'aixeta a Kíev, no arriba res a Berlín.

Ara toca Belarús, una república en mans d'un president autoritari que tanca a la presó a la oposició i que fa desaparèixer periodistes contestataris. Putin ha volgut pujar el gas a Belarús, aquesta república ha posat una taxa perquè Rússia pugui transportar el gas a Europa pel gasoducte que travessa la república ex-soviètica. No es posen d'acord i el govern Minsk, capital de Belarús, no deixa passar el gas.

Lunkashenko, president de Belarús, fins ara, era una molèstia per l'expansió de valors i de mercat dels europeus i els americans, però la protecció russa n'ha frenat la caiguda. Potser ara, que molesta tant a uns com a altres, la "democràcia" arribarà a Minsk.

I posats a fer, potser esbrinarem que Joan Pau II també espiava pels comunistes polonesos...

[@more@]