Passa al contingut principal

Melindros i xocolata (amargant) a Pedralbes

El Sant Jordi 2007, a més de ser eròtic, va ser molt institucional.
Vaig acabar amb un Ple Municipal a Torelló, on vam aprovar treure la medalla d'Or de Torelló a Franco (sic!), i vaig començar menjant melindros i xocolata desfeta al Palau de Pedralbes.
Faré una aturadeta en aquest esmorzar. Hi vaig arribar amb els companys de direcció de la Secretaria de Joventut, just al costat de la parada de metro que agafava per anar a la facultat, una facultat d'Història, Geografia i Filosofia que ja no existeix a Pedralbes sinó al Raval. Va ser un revival geogràfic.
Vam entrar, alguns encorbatats (era la segona vegada a la meva vida que portava corbata, la primera: al Marroc). Allà hi havia tot de cares conegudes: polítics, des de Ciutadans, en un microgrup aïllat fins a la resta de grups parlamentaris, passant pel ministre Clos; actrius clàssiques i actors i directors porno com el Conrad Son, periodistes de l'establishment i de l'establishment, perquè em sembla que no en conec cap que no sigui establishment... També hi havia el Laporta, menjant, l'Arquebisbe de Barcelona i un pope (segur que era més que un pope) ortodox.
Hi havia membres del govern actual, del passat i del més passat, alguns dels quals actuals directius d'empreses sobretot lligades a La Caixa. 
No vaig veure ni el Mas, ni el Montilla, ni el Carod però sí el Maragall, no puc assegurar que arribés tard.
I enmig d'aquesta abundància de cares conegudes (i algunes que no), hi havia el lobby osonenc format per Francesc Codina i senyora, Josep Romeu, Carles Mundó (del depertament de Cultura), Montse Ayats (per Eumo editorial), Jordi Fàbregas (Delegat de Catalunya Central amb seu a...?) i un servidor. Déu n'hi do, oi? i segur que se me'n va escapar més d'un!
Per cert, els melindros van ser petits però molt bons, la xocolata massa forta, jo sóc dels de la xocolata amb llet.
[@more@]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació