Estic ben immers en la pre-campanya de les municipals que aviat esdevindrà campanya.Així que no puc escriure gaire sobre política nacional, malgrat que la vaig seguint a estones lliures.
He observat amb bastant perplexitat l'efecte Maragall desencisat. Suposo que el president Maragall (perquè tots els ex-Presidents se'ls ha de continuar dient President), ja ho pensava des de feia temps que tot el procés estatutari no ha servit absolutament per a res útil per reformular Espanya, per caminar cap a l'Espanya federal maragalliana.
Tot plegat ha tingut un cost enorme per Maragall, ha esterilitzat qualsevol proposta federalista hispànica, ha portat una regeneració del PSC on el sector conegut com el de Sant Gervasi s'ha vist esquilat i on el pes metropolità s'imposa, potser d'una forma asfixiant pels socialistes de comarques.
Continuo pensant que estem en època de transició, del pujolisme recuperador de l'autogovern a un escenari que ha de caminar inexorablement cap al sobiranisme o Catalunya s'abocarà a la regionalització autonòmica.
I això no és una reflexió de teoria política, té la seva base en el dia a dia. Cada cop es fa més evident que Espanya no és rendible als catalans, no és rendible pels que agafen avions, no ho és pels que agafen trens, no ho és pels que volem viure amb la nostra llengua, no ho és pels empresaris que necessiten infraestructures, no ho és per si volem treballar estratègicament la Catalunya dins el món global.
Espanya no ens és rendible, perquè moderna i democràtica es lliura al forat negre que és Madrid.
En un article, el diputat Freixanet sentenciava "Unió o Esquerra". Regionalisme o sobiranisme. Duran i Lleida treballa per portar Unió a la centralitat política espanyola, com la Lliga de Cambó. Esquerra és l'avantguarda en el camí cap al sobiranisme.
La qüestió és què decidiran ser CDC i PSC un cop superat el pujolisme i avortat el federalisme hispànic.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada