És increïble el que està succeint i ha succeït (i segurament succeirà) amb la invitació de la cultura catalana a la Fira de Frankfurt. Catalunya, no la de la ciutadania, sinó la pública es mostra caïnita i amb tics caníbals.
Un diari com La Vanguardia s'ha dedicat ha desgastar la tasca de l'Institut Ramon Llull, dirigit per Josep Bargalló, pel fet que aquest considera literatura catalana la que està escrita en català. Sembla que si la cultura catalana ha de tenir presència internacional només ho pot de fer de la mà del castellà, deu ser perquè és mas fino...
Tenim un país molt poc sòlid, capaç de malmetre una oportunitat per tenir presència exterior, per ser el centre d'atenció, en aquest cas del món editorial, per l'autoodi interioritzat pel provincianisme colonitzat que pateix força classe dirigent d'aquest país, política, econòmica i mediàtica.
Som incapaços de tenir sentit d'estat, tal com li agrada dir al mític Sellarès, en un dels pilars de la nostra nació, el català. Som incapaços de viure amb normalitat que el català és la nostra llengua pròpia com a nació, encara que convisqui, moltes vegades en situació minoritària i d'indefensió per part del català, amb el castellà i centenars de llengües més dels nous catalans.
Fins i tot el director de la Fira, Jurgen Boos, ha hagut de dir des del sentit comú que el què interessa a la Fira de Frankfurt és conèixer la literatura en català, per això la cultura catalana és la convidada.
I amb tot això, l'Institut Ramon Llull no expressa que els autors catalans que escriuen en castellà no siguin catalans, sinó que formen part de la literatura castellana. Com Matthew Tree, ningú dubtarà que és anglès, però en canvi forma part de la literatura catalana.
Trobo a faltar una actitud serena com la de Javier Cercas, ben el principi de la inevitable polèmica, el qual va dir que els autors en castellà havien d'entendre que era el moment de la literatura en català.
Som una nació, però insuportablement lleguera.
(imatge: "El descans", de Joan Brossa)
[@more@]
Bona frase la del títol del post. El problema, és que estem envoltats d'agents espanyolistes -com La Vanguardia. I també que no tenim clarament definits el que som: què és el ser català, la cultura catalana, la literatura, etc. Catalunya hauria de definir, d'una vegada per totes, i en base al context actual, totes aquestes qüestions essencials. Si a sobre que ens ataquen constantment, ens hem d'estar discutint entre nosaltres sobre el nostre ser, malament. Sovint, també hi ha el problema que, a pesar que tenim clar el que som, no ens atrevim a expressar-ho clarament. I ho sento, però parlo d'en Bargalló. Sobre el tema de la fira i Bargalló vaig fer aquest post http://magradaparlar.blogspot.com/2007/06/collons-de-recollons.html. Salutacions.
ResponEliminaSom una nació, encara que sembli mentida.
ResponEliminaAixò de Frankfurt ha estat una història patètica.
Però ens hauria de fer reflexionar en més d'un sentit. Molt més enllà d'aquesta fira. Perquè podem fer molt més el ridícul, encara.
La discussió al voltant de la cultura catalana s'ha fet bàsicament sobre l'eix nacional, no sobre la discussió dreta/esquerra que ara sembla tan de moda i que amaga el problema de fons.
Som incapaços de tenir sentit d'estat, tal com li agrada dir al mític Sellarès, en un dels pilars de la nostra nació, el català.
ResponElimina