Passa al contingut principal

De l'assalt del Cu-Cut a l'assalt de l'Avui

Al 1905, el setmanari satíric catalanista, el Cu-Cut, va ser assaltat per militars espanyols, entre ells el futur dictador Primo de Rivera, per uns acudits sobre l’exèrcit espanyol.

Al 2006, la premsa espanyola, de El País, progre, fins a Libertad Digital, de Jiménez Losantos, assalten mediàticament l’AVUI, per un article satíric sobre les declaracions-amenaces del cap de l’Exèrcit de Terra espanyol, que va posar els tancs damunt la taula de negociacions sobre l’Estatut de Catalunya.

Un segle entremig, que sols ens ha portat de canvi que l’assalt a un mitjà de comunicació català(nista) ha passat de ser físic a mediàtic, de ser a cops d’espasa a cops de paraula. El sentit de l’humor espanyol sembla que només entén de Cruz y Ralla i de caspa espessa i cutre.

Però què ha provocat les ires de l’Espanya unida contra l’AVUI? La resposta és Iu Forn, un periodista (membre del Col.legi de Periodistes per la candidatura d’Antillach, enfront de la parasocialista del dimitit Sebastià Serrano, defensor del lector de El País) que recupera la tradició catalna de fer articles satírics que històricament han omplert les pàgines de les publicacions catalanes, que parlen de l’actualitat en forma conyes que van més enllà del hahaha. Tenim exemples d’articles i caricatures sobre l’actualitat política de principis de segle XX i de l’època de la II República, sàtires que apunten a Cambó i d’altres a Macià. Noms històrics de la premsa catalana com l’Esquella de la Torratxa, El be negre o l’esmentat Cu-Cut, que convivien amb la premsa de l’època, la monàrquica, la dels partits i la sempiterna La Vanguardia.

I què va escriure Iu Forn? Doncs un Manual del bon colpista, per ajudar al General Mena Aguado a tenir una bona estada a Barcelona si al final es decidia a ocupar (algú diria reocupar) Barcelona. I, concretament, el què ha provocat una intensa picor hispànic ha estat una frase brillant, situada en la realitat política catalana jugant a diferents bandes: “(Que els militars que entrin a Barcelona) Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares”. Això ha tocat la fibra, però en la resta de l’article hi trobem brillants referències a la Caixa i la infanta Cristina (treballadora de l’entitat financera suara dita), a les sevillanes del Tribunal Suprem, entre d’altres. Un article complet.

Iu Forn va tractar de fills de puta als militars que en un moment podessin fer una desfilada militar de debò a Barcelona, amb les armes carregades? Sí, i qui no tractaria de fills de puta a uns soldats d’un exèrcit d’ocupació? O potser és que el General Mena Aguado es referia que l’exèrcit vindria a Catalunya en missió de pau a l’afganesa...

 

PS: lamento l’expressió masclista i misògina en contra de les prostitutes que s’ha usat en aquest article.

[@more@]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Em canvio de casa blocaire...

Em canvio a una nova casa que espero que no tingui tants problemes de continuïtat. Espero retrobar-vos en aquesta adreça http://casalsprat.blogspot.com   Aquest bloc el deixaré tal com està, així que podeu tornar per llegir els articles que hi deixo... em sap greu abandonar el .CAT   [@more@]

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...

Ràdio Ona, la ràdio de Torelló

Ràdio Ona ha estat reconeguda per les ràdios locals de Catalunya. Torelló té el privilegi de tenir una ràdio local dinàmica i que fins ara ha estat una pedrera per professionals del periodisme, no és estrany sentir veus conegudes en ràdios nacionals o veure noms coneguts signant en diaris i setmanaris nacionals i comarcals de primer nivell. Si mirem el panorama global de les ràdios locals, Ràdio Ona és de les que funciona millor, malgrat les dificultats en les millores d'infrastructures, tot i que en els últims anys s'ha invertit en millores d'equipament. Però si aquesta ràdio nostre és tant viva i dinàmica és per l'esperit que té, la de les persones que hi col.laboren i hi treballen, que no formen un grup estàtic, sinó que es va regenerant i mutant. Ràdio Ona ha tingut diferents funcions com ara la informativa, la cultural, l...