Passa al contingut principal

De l'assalt del Cu-Cut a l'assalt de l'Avui

Al 1905, el setmanari satíric catalanista, el Cu-Cut, va ser assaltat per militars espanyols, entre ells el futur dictador Primo de Rivera, per uns acudits sobre l’exèrcit espanyol.

Al 2006, la premsa espanyola, de El País, progre, fins a Libertad Digital, de Jiménez Losantos, assalten mediàticament l’AVUI, per un article satíric sobre les declaracions-amenaces del cap de l’Exèrcit de Terra espanyol, que va posar els tancs damunt la taula de negociacions sobre l’Estatut de Catalunya.

Un segle entremig, que sols ens ha portat de canvi que l’assalt a un mitjà de comunicació català(nista) ha passat de ser físic a mediàtic, de ser a cops d’espasa a cops de paraula. El sentit de l’humor espanyol sembla que només entén de Cruz y Ralla i de caspa espessa i cutre.

Però què ha provocat les ires de l’Espanya unida contra l’AVUI? La resposta és Iu Forn, un periodista (membre del Col.legi de Periodistes per la candidatura d’Antillach, enfront de la parasocialista del dimitit Sebastià Serrano, defensor del lector de El País) que recupera la tradició catalna de fer articles satírics que històricament han omplert les pàgines de les publicacions catalanes, que parlen de l’actualitat en forma conyes que van més enllà del hahaha. Tenim exemples d’articles i caricatures sobre l’actualitat política de principis de segle XX i de l’època de la II República, sàtires que apunten a Cambó i d’altres a Macià. Noms històrics de la premsa catalana com l’Esquella de la Torratxa, El be negre o l’esmentat Cu-Cut, que convivien amb la premsa de l’època, la monàrquica, la dels partits i la sempiterna La Vanguardia.

I què va escriure Iu Forn? Doncs un Manual del bon colpista, per ajudar al General Mena Aguado a tenir una bona estada a Barcelona si al final es decidia a ocupar (algú diria reocupar) Barcelona. I, concretament, el què ha provocat una intensa picor hispànic ha estat una frase brillant, situada en la realitat política catalana jugant a diferents bandes: “(Que els militars que entrin a Barcelona) Recordin que l'ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares”. Això ha tocat la fibra, però en la resta de l’article hi trobem brillants referències a la Caixa i la infanta Cristina (treballadora de l’entitat financera suara dita), a les sevillanes del Tribunal Suprem, entre d’altres. Un article complet.

Iu Forn va tractar de fills de puta als militars que en un moment podessin fer una desfilada militar de debò a Barcelona, amb les armes carregades? Sí, i qui no tractaria de fills de puta a uns soldats d’un exèrcit d’ocupació? O potser és que el General Mena Aguado es referia que l’exèrcit vindria a Catalunya en missió de pau a l’afganesa...

 

PS: lamento l’expressió masclista i misògina en contra de les prostitutes que s’ha usat en aquest article.

[@more@]

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...