Veieu? són molt diferents, són les coses de llegir més d’un llibre a l’hora, jo tinc la mania de llegir-ne entre 3 i 4 quatre, i haig de buscar que siguin bastant diferents, si no, hom es perd. Recordo el mal tràngol de llegir dos llibre de Kundera a l’hora, al final barrejava les històries i al final et penses que hi ha coses penjades, fils argumentals que es tallen. El que passà, però, és que aquests fils argumentals estaven en l’altre llibre. Un embolic! Així que la diferència entre llibres que es llegeixen a l’hora ha de ser important.
Ara mateix estic llegint Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (1931-1933). Nacionalisme, possibilisme i reformisme social, de l’Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquest és el del tren o el bus, de Barcelona a Osona o a l'inrevés.
El de Milosevic era el del... lavabo, un dels llocs més tranquils per llegir. Ara haig de decidir quin me n’emporto allà.
El de Hrabal era el d’habitació, el d'abans d'anar a dormir o el de lectura relaxada. Ara l'he substituït per un llibre que algú em va regalar amb la intenció de viure cada dia un sant Jordi amb mi, el llibre és Després de tot, de Martí i Pol.
Però bé, m’agradaria parlar-vos del llibre de Hrabal. A mi la literatura d’autors de l’Europa Central no germànica, la que abans en dèiem de l’est, per disgust de Milan Kundera.
La novel·la Trens rigorosament vigilats diuen que és la millor de Hrabal, un autor txec, com Kundera. És una novel·la ambientada en el protectorat txec del III Reich i el protagonista és un factor d’una estació de tren (em va sorprendre que un factor fos el què és, mireu aquí), el qual viu ingènuament però que té alguns traumes personals, familiars i sexuals.
La novel·la traspua un humor deliciós, que aporta un toc encara més tràgic en l’ambient de finals de guerra mundial, en les explicacions de les desgràcies i crueltats humanes, que s’accentuen quan els uniformes militars s’imposen al sentit cívic.
Us convido a llegir el llibre, on el protagonista comparteix estació amb un cap d’estació que sempre va empastifat de caques de coloms, doncs té un colomar d’ocells polonesos enorme. També comparteix lloc de treball amb un altre factor, que es fa famós en tot el món ferroviari txec, després que en una nit d’avorriment es dediqués a plantar segells de l’estació al cul de la telegrafista, quina imatge més memorable! Després el volen penalitzar per haver humiliat la llengua alemanya, doncs els segells eren amb aquesta llengua...
Una novel·la, com he dit abans, d’humor sublim i que ens acosta a la humanitat des d’una intimitat vivencial del protagonista que és qui narra la història, d'una forma molt propera, una de les característiques de Hrabal.
[@more@]
Jo també sóc un llegidor d'en Hrabal. És un escriptor insuperable.
ResponElimina