Esperem que la cançó de l'enfadat, que gaire esdevé la cançó de l'enfadós, s'acabi aviat i que CiU accepti que haurà de romandre una legislatura més a l'oposició i que treballi per teixir possibles futures aliances amb qui cregui més convenient.
Tornen a insistir amb el front arrugat per una mala digestió que no és normal que uns independentistes enviïn a l'oposició un partit nacionalista, que no és normal que el partit més votat no tingui el president. Fins i tot diuen que no és normal que el partit més votat no tingui la presidència del Parlament, ara en mans d'Ernest Benach, d'ERC.
Normalitat: aquest és l'eix que toca ara. Però aquesta normalitat no tocava ("ara no toca" que deia Pujol) quan un partit nacionalista va preferir pactar amb Aznar (Aznar!!!) abans que amb un partit independentista. Però tampoc va tocar dir que no era normal que Heribert Barrera al 1981 fos president del parlament, malgrat ser de la cinquena força parlamentària, ni al 2003, quan CiU va votar a Benach com a president, clar, potser llavors era perquè convergents i republicans tenien converses obertes encara.
La normalitat d'aquest país la poso en entredit, per dir-ho suau. Perquè vivim amb l'anormalitat que el principal partit polític no sap que estem en un sistema parlamentari i es pensa que estem en un de presidencial. No som normals perquè resulta que la classe política hegemònica li falta temps per oblidar els interessos del país i pactar amb Madrid per interessos de partit. Tampoc som normals perquè resulta que som una nació de preàmbul perquè ho han decidit unes quantes persones, com diu l'estatut.
Tampoc som normals perquè hi ha un partit que pontifica què és el que han de fer la resta de partits i el què vol la gent (malgrat no els voti!).
No som normals perquè paguem i paguem i ens diuen insolidaris i ens empobrim. No som normals perquè la llengua del país és de segona. No som normals perquè tenim unes infraestructures que no s'adiuen al nostre potencial econòmic ni demogràfic.
No som normals, som catalans i ho volem continuar essent en una Espanya que ens nega amb més o menys delit des de fa tres segles. No som normals perquè hem sobreviscut.
I com que no som normals, però ho volem arribar a ser, ERC s'ha marcat l'objectiu de poder arribar ser l'esquerra hegemònica del país per caminar cap a la llibertat de Catalunya dins Europa. Som conscients que això és una tasca difícil. Tenim una ruta a seguir, pesi a qui pesi. Perquè volem ser normals.
Article publicat a Opinió Nacional i al Diari de Vic
Recordant greuges anteriors entre CIU i ERC no s'avançarà mai, però si volem seguir sent la riota a Madrid i tota Espanya anem pel bon camí. Per cert al meu bloc he contestat breument el teu comentari. Gràcies.
ResponEliminano, no som un país normal per que no som lliures. Aquest ha de ser el punt de partida, la resta de coses son petites. Que un partit com ESquerra ens posi un president com el Montilla, és un error estrategic greu, per esquerra i per Catalunya.
ResponElimina