Passa al contingut principal

Babel: buscant el jo i el nos en aquest món tant estrany.

Ara torno d'anar a veure "Babel", film de González Iñarritu, director d'"Amores Perros", entre d'altres.
El film ens presenta diferents situacions situades en llocs geogràfics diferents: uns turistes americans al Marroc, un casament a Mèxic, una noia sordmuda japonesa orfe de mare i els fills dels turistes.
A partir d'un accident tràgic, dos nens pastors del Marroc disparen a un autobús i fereixen greument a una turista americana, el director ens explica les diferents històries entrelligades, a bastament o per un detall.
La pel.lícula m'ha agradat, satisfar moltes dimensions a l'hora d'explicar les històries. Hi ha moltes històries dins cada història. De la crisi matrimonial del matrimoni benestant fruit de la por de l'home a l'hora d'encarar la mort del seu fill fins a la por al terrorisme dels mitjans que segueixen la notícia del tret disparat a al muller, a la turista americana. De la solidaritat dels amazigh a l'intent de pagar aquesta per part del turista amercià, passant per l'egoïsme i la por vers els nadiu per part de la resta de turistes.
Veiem la societat rural marroquina, segurament amazighs, on la solidaritat i la generositat la caracteritza, a més d'una estructura absolutament patriarcal, però que no és posada en dubte.
La família japonesa de la noia sordmuda, una jove que busca el seu lloc en una societat massificada i que la veu com un element estrany, com un monstre. Busca ser estimada com una dona, mentre està en la transició de l'adolescència, per acabar trobant l'amor d'un pare vidu de qui se'n distancia.
Podem veure la mainadera mexicana dels fills dels turistes, que viu als EE.UU. des de fa 16 anys, sense papers, contractada així pels bons de la pel.lícula, Brad Pitt (que cada cop em fa pensar més amb Robert Redford) i Cate Blanchett. Una dona que ha d'anar al casament del seu fill a Mèxic, que s'haurà d'emportar els nens perquè ningú se'n vol/pot fer càrrec. Burocràticament serà un segrest. El pes de la burocràcia que s'emporta per davant l'humanisme i el sentit comú.
"Babel", que lamento no haver pogut veure en V.O. (reclamo pel.lícules amb versió original a Vic!), per captar el Babel lingüístic d'aquesta pel.lícula global i íntima, que ens retrata en quins mons viu la humanitat avui, mons nacionals, civilitzacions i íntims. De la conflictiva recerca del jo en l'entorn, i del nos en el món.
Per cert, final realista: happy end dels rics, tragèdia pels pobres. Es veu a venir, com la vida mateixa.
[@more@]

Comentaris

  1. Lluís P.L21 de gener del 2007, a les 18:51

    No crec que tingui intel·ligència per a gaudir de "Babel". A mi tot el que sigui més complicat que una pel·lícula de Jim Carrey... :D

    ResponElimina
  2. supra strapped6 de desembre del 2010, a les 22:31

    gfhgf

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació