Autodestructius hipercrítics

Avui el Barça ha guanyat però ha perdut, coses de futbol. Enguany, els culers no se'n surten en les grans cites, sembla que a l'equip li han pesat massa les baixes de Messi i Eto'o.

Però no faré pas de comentarista esportiu, de moment no m'hi dedico.

Vull escriure, breument sobre el culerisme i el seu estat d'ànim autodestructiu.

Crec que el barcelonisme és un reflex de l'ànima catalana, que només sentim l'orgull en to fanfarró, després de moments de catarsi pacíficament passional, brots de rauxa assenyada, d'eufòria en forma d'abraçades i amb càntics i soroll, cosa estranya en els reservats catalans.

Però la quotidianitat és d'hipercriticisme i d'un amor propi ridícul. Vivim un dels millors moments de la història del barcelonisme i, després d'una errada, no fem res més que lapidar verbalment al millor jugador del món, Ronaldinho, dir paquets als de la cantera i dient coses lletges a d'altres forans i menys cracks. Quan l'error esdevé derrota, ressucitem la Inquisició de la Corona d'Aragó.

Els catalans també som així, ens creiem els reis del mambo quan encara no hem demostrat res de consistent, i a la mínima ens ensorrem a esgarrapades i ens menyspreem contundentment.

També tenim un defecte compartit, vivim la pluralitat en escissions a l'estil cruyffistes Vs nunyistes. I al final, aquesta visió de la realitat ens porta al desastre. Hauríem de saber conviure amb la diversitat d'opinions/faccions.

Això sí, malgrat tot, tenim moments de genialitat espectacular ja sigui en forma de Sagrada Família o de Copa d'Europa. Tant si som més que un cub o menys que un país.

[@more@]