He parlat d'objectiu, ja que aquesta igualtat pot ser-hi en els textos legals, podríem dir que ja hem superat el patriarcat institucional, però no el social. L'estat masclista ja no té el suport de la llei, però aquest masclisme dominant, s'infiltra en la nostra societat des del costum, en la quotidianitat, i en els casos més dramàtics en forma de violència física o psicològica. La llei es pot canviar, però llavors ens trobem dos obstacles a superar, els qui executen i vetllen per la llei i que la societat incorpori els principis que inspiren les lleis.
L'any passat, en un acte de les JERC en motiu del dia internacional de les dones, una advocada va venir a fer una conferència a Torelló. En conversa amb ella, vaig poder observar que la igualtat de drets entre homes i dones té un escull molt dificultós de superar, la majoria de magistrats no s'han amarat gaire de l'esperit dels nous temps, per dir-ho d'una manera. És per això que moltes vegades ens robem casos en què no es donen resposta a situacions que acaben en drama públic, als diaris, o en l'àmbit privat, en la soledat enmig d'un ambient casolà hostil. Preguntant per solucions, les respostes eren inquietants per la seva inconsistència a curt termini. El segon obstacle, les dificultats perquè els principis d'igualtat impregnin la nostra societat, el podem veure cada dia, per exemple, amb els sous desiguals entre dones i homes i en uns resultats globals que porten a observar que els sectors socialment més desafavorits sempre va acompanyat, en primer lloc, per la condició femenina.
Un altre resultat ho veiem en la nostra societat, que difícilment deixa espai de protagonisme i lideratge a una dona si no actua segons uns principis inspirats en el masculí. Sense esperar a uns canvis estructurals, de relacions socioeconòmiques, podem començar a treballar a fer el canvi cultural, de concepció de la realitat per incidir en les nostres societats. I en aquesta tasca, personalment m'han sobtat dos exemples que donen un missatge absolutament contrari i com a mínim vexatiu vers les dones.
El primer és el de l'anunci, retirat, de Dolce&Gabanna, on un home subjecta (amb força) a una dona (amb cara de no passar-s'ho gaire bé) mentre un grup d'homes s'ho miren. No sé si això insinua una violació col·lectiva, però com a mínim la imatge no desprèn gaire bon rotllo vers la dona subjectada pels canells.
Un altre exemple és la d'un acudit gràfic d'un bisetmanari comarcal on l'autor ens indica que la RENFE té nom femení perquè s'espatlla com a mínim un cap al mes, amb una clara referència a la menstruació femenina.
Personalment el primer missatge em porta al tòpic de quan la dona diu que no vol dir que sí i el segon que la dona és inferior a l'home perquè té la regla (si no està embarassada!) i per això no es pot plantejar en tenir càrrecs directius públics o empresarials.
Amb aquests dos exemples voldria assenyalar la importància de tenir cura amb els missatges públics que es donen, només faltaria que les noves generacions, a més de tenir una pitjor perspectiva laboral i en habitatge que la dels seus pares, a sobre fem un pas enrere en la igualtat de gènere.
[@more@]
Certament, l'anunici de Dolce&Gabana és molt revelador. Les interpretacions del mateix són surrealistes, vinguin de la dreta o de l'esquerra.
ResponEliminaEl que fa por de debó és viure en llibertat. Sembla necessari que algú superior hagi de vetllar pel pensament propi i autònom de cadascú. I encara és hora que puguem sentir parlar a l'autor del mateix, que seria el més cabal.
Tot el demés són especulacions més o menys afortunades. Però pura especulació.
Si aquest anunci ha de promoure no sé que contra les dones és que estem realment molt malalts. Però molt.