Passa al contingut principal

Retornat dels Balcans

Jo a DubrovnikDesprés de més de deu dies en la frontera mestissa entre Occident i Orient, ja hem tornat.
De moment vaig digerint les experiències viscudes, dels paisatges observats, les mirades entrecreuades, de la fonètica serbocroata i albanesa, tant diferent i tant propera físicament.
De les cames llarguíssimes de les montenegrines (no de les sèrbies, ni les bosníaques, ni les albaneses ni les croates), del menjar senzill, de batalla, però bo, molt bo. Dos grans plaers...
I les quilometrades, fins a sumar 2000 Km! fetes en relleus en furgoneta llogada, enorme i massa ampla per les carreteres balcàniques i pels conductors temeraris que ens creuaven amb els nostres ulls tancats.
Nostru Senyor present en esglésies dipositàries de la Gran Sèrbia ortodoxa, en els minarets musulmans esquitxats arreu, en les esglésies i monestirs catòlics i en els ponts derruïts en nom de Déu. També hi ha signes divins del marxisme perdut.
Del estat d'ànims nacionals, l'orgull estirat de Montenegro, l'orgull decadent de Sèrbia, la mirada monetària dels croates de Dubrovnik, l'absència escardada per metralla dels bosnians de la creu o de la mitja lluna, de l'eufòria i esponeitat dels albanokosovars i del caos polsegós i torrat de l'ambient de la mare pàtria albanesa.
Dels peatges pagats a policies corruptes, escorrialles monetàries que enriqueixen al pobre. Camins tramposos al benestar.
Dels boscos espessos i les aigües maragdes.
Del mar compartit, Mediterrani i salat, però allà amb absència de platges de sorra, però amb les muntanyes banyant-se, tal la Costa Brava, però amb llengua no romana. En l'horitzó d'aquest mar compartit he trobat respostes.
Enriquit per les sensacions plurals, també per la companyia continua plural.
Llàstima haver recorregut tant en tant poc temps, m'ha faltat injectar-me en la dermis balcànica, saber més, malgrat no entendre res.
He vist diferents pobles, nacions, persones, amb ferides de guerra, algunes massa fondes. He respirat l'eufòria i la llibertat dels vencedors, la frustració dels perdedors, el silenci de les víctimes i l'orgull dels sobirans. Hi ha hagut moments que he tingut sana enveja, d'aquest orgull de la llibertat, sense por al silenci de la víctima ni a la frustració dels vençuts, perquè sé que guanyarem.
He agafat aire íntim i oxigen nacional. Forces recuperades.
.
[@more@]

Comentaris

  1. Tory Burch Sale17 de maig del 2011, a les 2:44

    I les quilometrades, fins a sumar 2000 Km! fetes en relleus en furgoneta llogada, enorme i massa ampla per Tory Burch Shoesles carreteres balcàniques i pels

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació