Bloc antic de Jordi Casals i Prat

Amb l’aprovació de l’estatut retallat per part del PSOE del “reformista” José Luis Rodríguez Zapatero, ZP, i la CiU de Mas i Duran, amb la marginació d’ERC, podem dir que el paradigma antifranquista ja no té sentit en la política catalana. Des de el final de la dictadura fins ara, el paradigma antifranquista ha estat l’eix vertebrador de la política a Catalunya. Segurament per un fet generacional, el catalanisme polític ha dirigit la seva política en aprofundir en l’autonomia i la democràcia a Catalunya, amb un front polític, que es mou tant en l’àmbit psicològic com en el dels fets, que inclou totes les forces a excepció del PP, vist com l’hereu del franquisme. Els catalanistes creiem en la bondat natural de Zapatero i del PSOE, davant una manca d’alternativa: el PP d’Aznar s’havia comportat amb un autoritarisme i dretanisme destacable. ERC va invertir el seu capital en vots en donar suport a un ZP que havia promès més autogovern, més finançament, més reconeixement de la identitat nac

“ Des del catalanisme d’esquerres no s’entén un no a l’Estatut, més enllà de plantejaments estrictament partidistes. Les raons del NO d’ERC es basen més en la tàctica política, el rebuig a la foto Zapatero-Mas, que en una valoració negativa dels continguts del nou Estatut. ERC ha votat a favor del 85% dels continguts de l’Estatut. La seva postura és més estètica que política, ja que té la garantia que l’Estatut s’aprovarà amb el SI dels altres ”. Això és el que pensa Iniciativa sobre el paper d’ERC davant les votacions al Congrés, al Senat i al futur referèndum estatutari. Quina gran decepció l’evolució des del PSUC a l’oportunisme d’esquerres d’ICV. Un partit apèndix del PSC, força política de qui depèn que pugui governar o no. Sap greu que el llegat polític d’un partit històric com el PSUC, pal de paller en l’antifranquisme a l’interior de Catalunya, que relligava elsinteressos socials amb els nacionals, s’hagi bescanviat per les baixes conviccions ecosocialistesdeveritat . Dir no a

El passat divendres 24 de març, es va celebrar el VIIè Congrés Comarcal d’ERC-Osona , al Centre Cívic Costa i Font de Taradell . Primer de tot voldria dir que va ser molt emotiu el minut de silenci pel company i amic Joan Girbau. Formàvem part de l’única candidatura que es va presentar l’alcalde i conseller comarcal Jordi Serra, com a president, Lluís Argemí, com a secretari d’Organització, el diputat i alcalde d’Olost Josep Maria Freixanet, com a secretari de Política Parlamentària, la regidora de Prats Montserrat Juvanteny, com a secretària de la Dona , Arnau Albert, com a secretari de formació (de nova creació), Jaume Martí, com a secretari de Finances, el regidor de Taradell Toni Casassas, com a secretari de Política Municipal, i un servidor, com a secretari d’Imatge i Comunicació. Hi ha hagut alguns canvis com el canvi de la taradellenca Imma Sala pel pescallunes Jaume Martí, en la secretaria de Finances. Un canvi a destacar és el de l’admirat Pere Prat, l’alcalde d’ERC per excel.

Ciutadans de Torelló , ja la tenim aquí! Sí, ja tenim nova sala de plens, reconstruïda, més que reformada, a marxes forçades i en un secretisme com si es tractés d’una ciutat industrial secreta de la Sibèria de Brezhnev o una nova central nuclear iraniana. Sort que una intrèpida periodista de Torelló va “clissar” com es retiraven, de la Casa de la Vila , els bancs de missa (sí, els ciutadans i periodistes que s’apropaven un dilluns al mes a escoltar els seus regidors, patien la duresa i incomoditat d’uns bancs clavats als de missa, però els de l’ajuntament no deuen fer mèrits celestials). L’alcalde va haver de donar explicacions i la periodista va xafar la sorpresa que ens tenia preparada el Miquel Franch a l’oposició i (segurament) a part dels seus regidors. Personalment, ja m’anirà bé si canvien les històriques cadires que, al veure-les, a un li venia al cap olor de naftalina. Fins i tot, en el penúltim ple, una molla s’havia descontrolat. No va causar mals majors. Però em sembla

El sopar tertúlia de Foro Babel que em va convidar l'Álvaro es va fer en un restaurant de l'eixample. Vaig baixar a Urgell, línia vermella, i tenia un nom marítim. Recordo que vaig menjar macarrons al vodka (eren com a la bolonyesa però amb un raig de vodka que els feia ser picants, ben estrany tot plegat). M'hi vaig presentar amb un amic, l'Oriol, feia cosa anar allà sol. Allà hi havia dos joves més, tots dos espanyolistes o constitucionalistes (segons els babelians), un de monolingüe espanyol i un altre de bilingüe. Dels il.lustres assistents que m'havia dit l'Álvaro, l'amfitrió, n'havien saltat el De Carreras i l'Ivan Tubau (ooooooooh!). Malgrat l'absència de les vedettes principals, hi havia personatges prou interessants. No recordo el nom de tots, malauradament (és un defecte que tinc). Hi havia el suara esmentat Álvaro, el secretari de Barcelona del Foro i militant socialista a més de professor d'institut, era qui portava la batuta de

  El part del nou partit antinacionalista (català) al Tívoli, que de moment s'anomena "Ciutadans de Catalunya" . Els De Carreras, Tubaus, Espadas i Boadellas , fent política (amb performance policial inclosa), m'han fet recordar una experiència entre antropològica i religiosa que vaig viure en temps universitaris. A la facultat d'Història, Geografia i Filosofia de la Universitat de Barcelona, es van fer unes jornades sobre cultura i nacionalisme, finançat pel Ministeri de Cultura (en mans del PP, llavors). Aquelles jornades es van fer famoses perquè l'acte de cloenda va acabar amb un "Viva España! Viva la Constitución!" per part de Francesc de Carreras, Francisco Caja i Ivan Tubau, entre algun patriota constitucional més, després que un boicot contundent fes que l'acte s'hagués de suspendre i que Aleix Vidal-Quadras no pugués fer la seva conferència (bé, ni tant sols va arribar a entrar...). D'aquell coitus interruptus nacionalconstitucio