Passa al contingut principal

Un 1er de maig a Barcelona

Avui, 1er de Maig i dia dels treballadors, he anat a Barcelona. He arribat just quan tamtams i percussionistes en general, a l’estil Carlinhos Brown (amb samarreta groga estil Clos incloses), feien el final de festa-mani, a la plaça de la Catedral.

He pogut aparcar gratis al costat del Corte Inglés i m’he dirigit a dinar, m’he anat creuant amb diferents tipus de proletaris però tots amb adhesius identificatius al pit: UGT, CC.OO, Ciutadans de Catalunya (el lema era contra l’estatut...), entre d’altres sigles, algunes molt estranyes. He pensat a trucar als companys de la Intersindical, però tenia gana.

Per acabar, a la plaça de Sant Jaume, hi havia una mani de la CGT (o era CNT? Tant se val, eren anarquistes negrairojos), cridaven contra Mercadona (“Basta de represión laboral en Mercadona!”, per cert, per què els anarquistes criden sempre en castellà d’un temps ençà?) i contra l’Estatut (“Menos Estatut, mas empleo!”, potser si tinguéssim més estatut del que tindrem sí que seria just cridar a la plaça Sant Jaume...), tot dirigit a un Palau de la Generalitat ple de mossos d’esquadra i, segurament, buit de polítics. I car!

Era el Dia del Treballador, era festa...

A la tarda, havent dinat, just abans de mirar una peli (“Eres muy guapo”), he anat a la platja. Estava a rebentar. He pensat en aquelles imatge del 1er de maig a la URSS, amb míssils inclosos. També en les dels anys trenta, amb moltes falç i martells.

És el Dia del Treballador. És festa.

[@more@]

Comentaris

  1. Andreu5 de maig del 2006, a les 7:09

    Un tema molt interessant per a un post sindical seria la desproporció entre la influència del nacionalisme d'esquerres i la poca representativitat sindical que té (la intersindical no té més del dos per cent dels delegats, si no m'erro). Parlo de Catalunya, perquè òbviament a Euskadi i Galícia és una altra història. Fa temps que es veuen iniciatives curioses en aquest sentit: als anys vuitanta hi havia presència d'ERC dins la CGT, després hi ha haver aquella història de les joventuts d'UGT, Avalot, i ara sembla que la intersindical és l'aposta més decidida... Tampoc deixa de ser interessant el fet que ni CDC ni UDC han aconseguit crear-se un espai sindical propi, si és que mai n'han tingut la intenció (el cas d'Unió de Treballadors no sembla gaire seriós, francament).
    Salutacions cordials.

    ResponElimina
  2. Gregori5 de maig del 2006, a les 7:17

    Et recomano la lectura d'aquest bloc http://latenalla.blogspot.com hi ha un post que explica la trajectòria històrica del sindicalisme nacional...

    ResponElimina
  3. Andreu6 de maig del 2006, a les 2:10

    Gràcies pel link. És un post molt interessant, per bé que, al meu modest entendre, hi manca una mica d'autocrítica.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

L'autonomia que ens cal és la de Portugal, i Saramago vol la de Múrcia...

Després d'anar a Lisboa, va i em trobo a l'il·lustre Saramago, premi nobel portuguès, dient que Portugal no té més remei que acabant integrant-se a Espanya. Bufa! Potser és que té síndrome d'Estocolm, doncs Saramago viu a l'Estat espanyol, a Canàries concretament. O potser és que encara no ha entès que Espanya no serà mai la Ibèria que ell reclama, un estat confederal que ha de permetre un encaix dels diferents pobles al castellà (o fins i tot al madrileny). De debò que Saramago vol que Portugal sigui una comunitat autònoma espanyola i que el defensor del poble impugni qualsevol referència a què els portuguesos són una nació? No hi podrien haver canals de televisió privats en portuguès, perquè no hi hauria el mínim de territori que ho demanés (com ara passa amb la possibilitat d'una cadena priva...
6 comentaris
Més informació

Resposta a la carta d'Andreu Espasa, historiador i comunista

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de...
20 comentaris
Més informació

Mas i Maragall: amb l’Estatut ja som els primers de la classe.

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg...
4 comentaris
Més informació