Bloc antic de Jordi Casals i Prat

El senyor Salom, en un article anterior , escrivia que Catalunya havia de decidir entre Montilla i Mas, si s'aplicaria "el model de país de Convergència i Unió o el model de regió del PSC-PSOE". M'agradaria saber quin és el model de país de CiU, si és el de pactar un estatut retalladíssim amb Madrid a canvi de desgastar el rival, tot per aconseguir el poder. El model de CiU és el país al servei del poder? No ho sé, de moment és el que ha demostrat Mas estant a l'oposició. Però el senyor Salom fa trampa. És mentida que ens juguem si Mas o Montilla i prou. Catalunya, per sort, és un país amb un sistema parlamentari no presidencialista, és a dir, que el què la ciutadania escull és el Parlament que elegirà l'executiu, el govern, i que legislarà durant tota la legislatura. El canvi entre el que diu Salom i la realitat és substancial. Cap enquesta dóna possibilitat que ERC sigui el partit més votat; a priori, doncs, sembla que no serà possible que el president de la

Aquests darrers dies he anat a cinema, fa temps que no hi anava. El curiós ha estat que totes tenen un fet comú: s’acaba la pel·lícula amb una execució. La primera que vaig veure, acompanyat, va ser Salvador , al dissabte, al Cinema Vigatà. Realment em va agradar, té un ritme narratiu molt bo i la història és potent. És real. El protagonista, Daniel Brühl, magnífic. Sense deixar-me condicionar hi anava havent llegit i sentit alguns comentaris com ara que era comercial (no ho crec pas), que no reflectia l’ideari àcrata i que Puig i Antich i els seus camarades queden com uns amics que roben bancs (són amics, roben bancs i són anarquistes, ara bé, dubto que la voluntat del director fos fer un Octubre anarquista...) o que la última mitja hora era pornografia macabra (jo crec que es presenta l’execució amb sobrietat i realisme, ni més ni menys). En els últims quaranta minuts, la gent començava a tirar mocs amunt, els meus ulls també es van humitejar, realment vaig sentir una empatia profun

Una vegada hi havia un dirigent polític que es va seure davant del seu mirallet màgic i li va preguntar: - Mirallet, mirallet, quina és l’esquerra més decent i intel·ligent? I el mirall màgic no va respondre. L’amic Joan, que és així com s’anomenava el polític, hi tornà: - Mirallet, mirallet, quina és l’esquerra més decent i intel·ligent? I el mirall va continuar restant en silenci. L’amic Joan, fart del silenci i de la manca de resposta, va cridar als 7 nans ecosocialistes: la Camats, la jove promesa; el Bosch, el savi; el Miralles, el roig; l’Herrera, el bon jan, el Guillot, el savi bis; el Milà, el de l’helicòpter, i el Boada, el rondinaire. - Amics nans ecosocialistes, quina és l’esquerra més decent i intel.ligent? I els 7 nans van contestar a l’hora: “Iniciativa per Catalunya – Verds!!!” L’amic Joan, tot cofoi, es va posar l’americana progre, es va ajustar la corbata pija de color verd poma i va pujar al bus de l’estatut per anar de vacances, però abans va anar a acomiadar-se d

Aquest passat cap de setmana ha estat de festa de Rocaprevera, de Mercat de Música Viva de Vic, d’amics i de lectures. Em quedo amb la gentada a l’explanada de davant el santuari de la Mare de Deú de Rocaprevera de Torelló esperant i gaudint del ball dels gegants i els capgrossos de Torelló, fascinants i un dels més arrelats al poble i a la seva gent. També va estar bé la companyia i el concert de la banda de jazz de Santi Careta que va fer a la Jazz Cava de Vic. Magnífic poder fumar una cigarreta i gaudir d’un gintònic (car no havia de conduir) en un espectacle musical. Magnífica la veu de la solista Juliane Heinemann. El dissabte va ser dia d’amics, alguns gairebé oblidats; vespre de retrobar-me els companys de la JERC de la Vall del Ges (i Voltreganès), anar amb d’altres amics a guaitar pel MMVV, trobar-me encara altres amics i coneguts i també alguna absència. Però es va haver d’acabar relativament d’hora, al diumenge al matí tocava missa "institucional" de Rocaprevera.

Un dels grans obstacles per l'emancipació dels joves de casa nostra és el problema de l'habitatge. És important que es facin polítiques actives per afavorir l'accés a l'habitatge per part dels joves. Les borses d'habitatge són un pas que s'ha començat a donar durant aquesta legislatura. S'ha d'anar més enllà. Jo apostaria per una política netament a favor de l'habitatge de lloguer, que no passa inevitablement pels parcs públics d'habitatges de lloguer, es pot jugar amb la fiscalitat, que de moment juga a favor de les hipoteuqes, a favor de tenir un país amb joves hipotecats per tota la vida. Aprofitant el MMVV d'enguany la JERC d'Osona-Ripolès i el Lluçanès han fet un acte de denúncia. Podeu trobar fotos i videos a Osona.com (clica aquí per accedir-hi). [@more@]

Catalunya té un sistema de partits propi, amb això podem dir que som tot un país. Durant tot el segle XX i el que portem del XXI hem tingut un sistema de partits propi, excepte quan aquests han estat prohibits, ja fos amb Primo de Rivera pare o Franco. A principis de segle el republicans radicals, els republicans nacionalistes (minoritaris) i la Lliga deixaven en un segon pla els partits dinàstics, conservador i liberal, que es repartien el poder a l’Espanya corrupte d’Alfons XIII. Durant la II República, els partits hegemònics foren l’Esquerra Republicana i la Lliga, compartint camp electoral amb partits minoritaris com la USC que esdevindria el PSUC o l’Acció Catalana o l’Estat Català que apareixia i desapareixia. Amb la represa de la democràcia, malgrat la subordinació més o menys evident dels socialistes catalans respecte el PSOE (a excepció dels pallachistes ) i del PSUC respecte el PCE, Catalunya va mantenir un sistema de partits propi, amb una UCD que mai va poder aspirar a l’h

Ridícul és que s’enfonsi el Carmel i ningú dimiteixi. Ridícul és que el president d’un govern acusi de corrupció a l’anterior govern després de llegir l’editorial d’un diari. Ridícul és fer-te una foto amb la selecció nacional pròpia quan guanya un mundial i no defensar-la als despatxos ni dins el partit. Ridícul és que faci balanç dels 1000 de govern i s’invoqui, bàsicament, l’acció de govern del partit a qui s’ha fet fora del govern. Ridícul és que el partit del president espanyol pacti amb el cap de l’oposició català un estatut retallat que impulsa el govern també català. Ridícul és parlar de les virtuts de l’estatut de Miravet quan el que s’ha aprovat és el de la Moncloa. Ridícul és que el partit del president de la Generalitat el faci fora del càrrec després de dir que s'ha fet molt bé (estatut i obre de govern). R idícul és dir que és ridícul demanar la independència de Catalunya perquè estem a la UE i no demanar la desarticulació dels estats europeus. Ridícul és que el presi

Fa poc vaig llegir en el bloc de Saül Gordillo, el blocaire català de referència, que la llengua catalana és la segona més utilitzada en blocs després de l'anglès, que està a molta distància de la resta. La blocosfera, el món dels blocs, per entendre'ns, és un sector molt actiu als Països Catalans, doncs una llengua de 10 milions de parlants supera en escreix a llengües com la castellana, la francesa , l'alemanya o les immenses russa i xinesa. Xavier Mir, un altre blocaire , va proposar fer una campanya per l'11 de setembre d'enguany, inundar la blocosfera, aprofitant la gran "potència" en que s'ha convertit Catalunya, i els espais mediàtics d'opinió d'articles amb el títol que encapçala aquest. L'objectiu és crear una gran taca d'oli sobiranista que es vagi expandint inexorablement, que l'independentisme d'aquest petit país nostre es faci evident. I és que hi ha moltes raons per voler un estat propi. Per a mi, el fonamental é

A E-noticies , vaig llegir una notícia que explicava que el jugador de futbol Salva Ballesta, el qual cobra del Màlaga i que ha estat internacional espanyol, faltaria més, l’havien entrevistat en un portal de l’extrema dreta espanyola, on havia demostrat el seu patriotisme (espanyol, faltaria més), i mostrava les seves ganes de conèixer a Tejero. Ah! També és interessant que ell dóna importància a Déu, la família, la pàtria (espanyola, faltaria més), l’exèrcit i el futbol, segons l’ordre suara dit. Per cert, Salva Ballesta és fill d’un pilot de l’exèrcit espanyol, potser per això la seva afició a celebrar els gols amb la salutació militar i a tenir per ídols a un pilot espanyol (de Franco, faltaria més) i a un de nazi. La meva curiositat antropològica recreativa em va llançar a visitar el web. Em vaig entretenir molt. Hi ha columnistes tant significatius com el feixista i traficant de drogues Sáenz de Ynestrillas o la “joven escritora falangista” Pítuca (sic!). Però el millor de to