Bloc antic de Jordi Casals i Prat

Aquests dies, els de la Secretaria de Joventut hem estat de visita oficial al Marroc. Podeu informar-vos sobre el què hem anat a fer clicant aquí . El viatge ha estat intens, sobretot, pel temps, ja que podríem dir que hi hem estat un vespre, un dia i un matí. Però amb aquest temps hem pogut gaudir de la hospitalitat dels marroquins, una hospitalitat que segur que em costa uns quilets de més, perquè en cada visita ens convidaven a un te i a pastissets d'ametlla, ben dolços... Ja que hi som posat, hem menjat molt però que molt bé, potser massa bé! a més de poder tastar cerveses fetes al Marroc, rosses i refrescants, a més del " mejor vino de maruecos ", un peculiar vi que no vaig poder observar el nom ni el tipus de raïm, però que quan te l'introduïes a la boca, era un espetec de gust curt i a dos temps, sense deixar rastre al paladar (perdoneu l'explicació poc ortodoxa). De guia hem tingut un marroquí del nord, càrrec de la Secretaria d'Estat de la Joventut, e

Llegeixo aquest diumenge un article d'Enric Juliana a La Vanguardia . L'escrit és d'un to reivindicatiu sorprenent pel to sempre moderat de Juliana, l'home a Madrid del diari del Comte de Godó. Juliana anima al "català emprenyat" a passar a l'ofensiva. Parla d'Acció Catalana, potser referint-se a la idea perenne d'una força catalanista transversal, de la dreta a l'esquerra, d'amunt (Sarrià) a avall que defensi els interessos nacionals (segur?) de Catalunya. Pel to de l'article ( Sobre el sable y la oportunidad de empuñarlo ), en Juliana té ganes de marxa. Però què ha provocat l'excitació nacional d'aquest periodista tant ponderat? Totes les corbates concentrades en assemblea (amb el dret d'admissió) que es va fer per reivindicar un aeroport de Barcelona descentralitzat i potent va ser el que va fer pujar la testosterona quadribarrada. Segons el periodista a nòmina dels Godó parla de " movilización empresarial y cívica &

Si hi ha una cançó de Llach que m'arriba al fons de tot, aquesta és Amor particular . Recordo perfectament la primera vegada que la vaig escoltar, vaig tenir la necessitat d'estimar algú, amb tot la intensitat possible. Cada vers d'aquest poema fet música colpejava el cor i em sacsejava l'ànima. ... T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne. T'estimo, i et sóc gelós i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa ... La definició del meu amar... impagable que aquestes paraules amoixainin la teva orella, inigualable poder-les xiuxiuejar. En Llach ha donat forma a cada espurna dels meus ulls enamorats. .....   Si cliqueu a continuació podreu trobar-hi la lletra. [@more@] Amor Particular  Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo. Que junt

Si hi ha una cançó de Llach que m'arriba al fons de tot, aquesta és Amor particular . Recordo perfectament la primera vegada que la vaig escoltar, vaig tenir la necessitat d'estimar algú, amb tot la intensitat possible. Cada vers d'aquest poema fet música colpejava el cor i em sacsejava l'ànima. ... T'estimo, sí, potser amb timidesa, potser sense saber-ne. T'estimo, i et sóc gelós i el poc que valc m'ho nego, si em negues la tendresa ... La definició del meu amar... impagable que aquestes paraules amoixainin la teva orella, inigualable poder-les xiuxiuejar. En Llach ha donat forma a cada espurna dels meus ulls enamorats. [@more@] Amor Particular  Com t’ho podria dir perquè em fos senzill, i et fos veritat, que sovint em sé tan a prop teu, si canto, que sovint et sé tan a prop meu, si escoltes, i penso que no he gosat mai ni dir-t’ho, que em caldria agrair-te tant temps que fa que t’estimo. Que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts, i has ompl

[@more@] IV La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema.

Avui he anat a comprar roba. He descobert que l'últim botó de les americanes no es corden. Bé, realment m'ho han explicat, just quan em disposava a cordar-me'l. Per què posen botons que no es corden? i estem parlant tant si n'hi ha 2 o 3, l'últim mai es corda. És un botó superflu. Si acabéssim amb l'existència d'aquest botó estèril, potser l'economia mundial se'n ressentiria, potser aquest és el motiu real perquè ningú s'ho planteja. Una cosa és posar butxaques falses, que quan intentes posar-hi les mans perquè no saps què fer-ne o intentes guardar-hi una moneda o el paquet de tabac et quedes amb un pam de nas, però no comporta una sobreproducció, ans el contrari. Però un botó de més, per què? Potser algú podria fer referència a les sivelles de mentida en algunes sabates, ja vindria a ser això, ja, però una sivella aporta més estètica, un botó, no. I si em saltés els formalismes i em cordés l'últim botó, seria criticat? segurament, saltar-te

El dimecres vam anar a Granollers a presentar l'estudi sobre participació dels joves en centres educatius. Aquest estudi, fet a instàncies de la Secretaria General de Participació, el Departament d'Educació i la Secretaria de Joventut, el va presentar el secretari de Joventut, l'Eugeni Villablí, acompanyat dels vice-presidents del CNJC i del CJB  i de l'Àngels Piedròla, membre de l'equip de la Fundació Pere Tarrés , que ha estat qui ha fet l'estudi. Ara ens pertocarà fer un buidatge exhaustiu a nivell institucional i marcar uns objectius consensuats entre els tres departaments implicats amb la valuosa informació que ja hem pogut començar a veure. Sense entrar en els detalls, podríem dir que l'estudi ens diu que hi ha una opinió per part dels alumnes que és important la seva participació a l'hora de prendre decisions a l'aula, al centre educatiu i en el seu entorn, això no vol dir que ho facin, i si és així, que ho és, se'ns mostra que és perquè

A la fi, el candidat d'Esquerra Osona al Parlament de Catalunya, Josep Maria Freixanet , va tornar a prendre l'acte com a diputat. Aquesta és una molt bona notícia per la nostra federació comarcal, però també per la comarca, que el nostre territori tingui veu a la cambra legislativa del nostre país a través d'ERC és una cosa bona, perquè som un partit que ens creiem el territori i el tenim sempre present amb la nostra visió de país. Els republicans osonencs varem treballar per elaborar un programa electoral propi per la comarca que complementés el nacional, que el varem resumir en els mítics 13 Punts d'Esquerra per Osona. Volíem pensar la política des de la comarca, plasmar programàticament les postres propostes i la concepció de comarca dins Catalunya que tenim. Segur que en Josep Maria Freixanet tindrà present durant la legislatura aquests 13 punts. També esperem que el govern els respecti, en broma podríem dir que ja l'ha tingut en compte amb la creació de la Con

Fa un any de la mort de Joan Girbau i Pol. En Joan era metge. També era militant d'Esquerra Republicana de Catalunya i un dels pilars d'Esquerra de Torelló, des dels seus principis insubornables d'esquerra i independentista (que no nacionalista, com li agradava també remarcar). Era un patriota, un bon company de partit, però també un amic. Ens vas voler deixar abans d'hora, ens vas deixar incomplets. Però sempre mantindrem el teu record viu, públicament batejant el nostre casal amb el teu nom i íntimament, recordant el teu somriure irònic i generós. . .... Articles publicats de Joan Girbau: Cures pal.liatives, sedació i eutenàsia Algun raonament per dir NO a la incineradora de Sant Pere Espoli i injustícia social a Catalunya (Republicà del Ges num.13) [@more@]

El darrer divendres, fruit de les noves responsabilitats a la Secretaria de Joventut, vaig participar en una taula rodona a la Fira de la Formació Professional de Terres de l'Ebre, a Tortosa. En la taula, vaig compartir tertúlia amb membres del departament d'Educació, de Treball i un directiu de l'empresa Lear, amb seu a Roquetes. Abans, també del departament d'Educació, Antoni Zabala, va fer una interessant conferència sobre l'educació i la funció que ha de tenir. Resumint, va concloure que l'educació no ha de tenir com a objectiu arribar a la universitat, sinó educar a tots els joves per arribar a ser plenament ciutadans. Per observar la diferència ho podem il.lustrar amb una pregunta que Antoni Zabala va fer: ensenyar llengua és ensenyar lingüística o ensenyar a entendre textos i a expressar-se? No m'extendré més en aquesta conferència, però tant damunt la tarima com després a la taula, Antoni Zabala va demostrar il.lusió i curiositat. Un apunt: vaig sent

El 8 de març és el dia internacional de la dona. És una data on es reivindica l'objectiu de la igualtat de gènere, igualtat de drets. He parlat d'objectiu, ja que aquesta igualtat pot ser-hi en els textos legals, podríem dir que ja hem superat el patriarcat institucional, però no el social. L'estat masclista ja no té el suport de la llei, però aquest masclisme dominant, s'infiltra en la nostra societat des del costum, en la quotidianitat, i en els casos més dramàtics en forma de violència física o psicològica. La llei es pot canviar, però llavors ens trobem dos obstacles a superar, els qui executen i vetllen per la llei i que la societat incorpori els principis que inspiren les lleis. L'any passat, en un acte de les JERC en motiu del dia internacional de les dones, una advocada va venir a fer una conferència a Torelló. En conversa amb ella, vaig poder observar que la igualtat de drets entre homes i dones té un escull molt dificultós de superar, la majoria de magist

Avui el Barça ha guanyat però ha perdut, coses de futbol. Enguany, els culers no se'n surten en les grans cites, sembla que a l'equip li han pesat massa les baixes de Messi i Eto'o. Però no faré pas de comentarista esportiu, de moment no m'hi dedico. Vull escriure, breument sobre el culerisme i el seu estat d'ànim autodestructiu. Crec que el barcelonisme és un reflex de l'ànima catalana, que només sentim l'orgull en to fanfarró, després de moments de catarsi pacíficament passional, brots de rauxa assenyada, d'eufòria en forma d'abraçades i amb càntics i soroll, cosa estranya en els reservats catalans. Però la quotidianitat és d'hipercriticisme i d'un amor propi ridícul. Vivim un dels millors moments de la història del barcelonisme i, després d'una errada, no fem res més que lapidar verbalment al millor jugador del món, Ronaldinho, dir paquets als de la cantera i dient coses lletges a d'altres forans i menys cracks. Quan l'error es

A Catalunya ha esclatat la problema, els anys de deixadesa per part del govern espanyol de la xarxa ferroviària de casa nostra han provocat que pujar un tren i arribar a la destinació pugui arribar a ser una utopia. I compte, que no parlo ja d'arribar a l'hora! Un servidor agafa el cotxe fins a Vic (amb el bitllet integrat em surt a compte la gasolina gastada!) per agafar el bus per anar a treballar a Barcelona. No me la jugo amb RENFE. Hem vist diferents mostres de queixes pels problemes que es repeteixen dia sí dia també. Des de l'ocupació de les vies de tren, a fer convocatòries davant els ajuntaments i fins a no pagar el bitllet. Però hi ha hagut una manera de denunciar els problemes molt desafortunada, no per la crítica que fa sinó com ho fa. És el cas d'un acudit de Capdevila publicat al bisetmanari El 9 Nou , concretament el del divendres 2 de març. Sense voler polemitzar perquè sigui regidor de CiU a Torelló, sinó com a autor de l'acudit, crec que és una bar