Bloc antic de Jordi Casals i Prat

Gairebé cadascun dels darrers anys he escrit un article anomenat Estiu de sobiranistes a El 9 Nou . Com que he anat de vacances, tal com s'ha adonat el cromista d'El 9 Nou (tal com recull el company de viatge blocaire, Raül ), al paradís de les noves sobiranies, a vegades en forma d'infern bèl·lic, els Balcans, algú podria pensar que agafo el repte del Josep Maria Diéguez i em poso a fer un altre article de viatge per terres de sobiranies joves com són els Balcans. Doncs no és la meva intenció, amb la feinada que m'ha costat trobar moments, a vegades nocturns, per escriure el bloc del viatge ara no em veig amb cor... Parlaré del sobiranisme de casa nostra. Podeu llegir l'article publicat a El 9 Nou al meu bloc d'Esquerra , clicant aquí . [@more@]

Increïble però cert, Saïda Saddouki ha hagut de posar una denúncia per tracte vexatoris per motius lingüístics per part de la Guardia Civil a Palma de Mallorca. A vegades la realitat és molt dura... Podeu llegir la denúncia on es narra tots els fets del succeït que podeu trobar en aquest enllaç del diari AVUI . Cliqueu aquí   [@more@]

Anna Politkovskaia era una periodista que la lleialtat a la seva professió la va portar a ser assassinada, malgrat les amenaces, mai va callar els abusos russos i sobretot dels txetxens pro-russos a Txetxènia El periodisme és una eina imprescindible per la democràcia, un eina per crear opinió pública, enfront del monopoli de l'opinió dels estats autoritaris. No és d'estranyar que els periodistes siguin sovint notícia per la seva mort a causa de la seva involucració en conflictes armats o en situacions compromeses per governants poc democràtics, com la Ucraïna pre-Iukashenko, per la Bielorússia de Lukashenko o per la Rússia del Putin més omnipresent asfixiant. El periodisme però, demana independència (o la major possible) i responsabilitat cívica, les seves amenaces són la desídia de la mecànica quotidiana, el control per part de lobbies, la manipulació de la realitat i un hipercriticisme histèric. Si falla el periodisme, falla la democràcia. No és gratuït que Anglaterra i Holan

Anna Politkovskaia era una periodista que la lleialtat a la seva professió la va portar a ser assassinada, malgrat les amenaces, mai va callar els abusos russos i sobretot dels txetxens pro-russos a Txetxènia El periodisme és una eina imprescindible per la democràcia, un eina per crear opinió pública, enfront del monopoli de l'opinió dels estats autoritaris. No és d'estranyar que els periodistes siguin sovint notícia per la seva mort a causa de la seva involucració en conflictes armats o en situacions compromeses per governants poc democràtics, com la Ucraïna pre-Iukashenko, per la Bielorússia de Lukashenko o per la Rússia del Putin més omnipresent. El periodisme però, demana independència (o la major possible) i responsabilitat cívica, les seves amenaces són la desídia de la mecànica quotidiana, el control per part de lobbies, la manipulació de la realitat i un hipercriticisme histèric. Si falla el periodisme, falla la democràcia. No és gratuït que Anglaterra i Holanda, països

Després de més de deu dies en la frontera mestissa entre Occident i Orient, ja hem tornat. De moment vaig digerint les experiències viscudes, dels paisatges observats, les mirades entrecreuades, de la fonètica serbocroata i albanesa, tant diferent i tant propera físicament. De les cames llarguíssimes de les montenegrines (no de les sèrbies, ni les bosníaques, ni les albaneses ni les croates), del menjar senzill, de batalla, però bo, molt bo. Dos grans plaers... I les quilometrades, fins a sumar 2000 Km! fetes en relleus en furgoneta llogada, enorme i massa ampla per les carreteres balcàniques i pels conductors temeraris que ens creuaven amb els nostres ulls tancats. Nostru Senyor present en esglésies dipositàries de la Gran Sèrbia ortodoxa, en els minarets musulmans esquitxats arreu, en les esglésies i monestirs catòlics i en els ponts derruïts en nom de Déu. També hi ha signes divins del marxisme perdut. Del estat d'ànims nacionals, l'orgull estirat de Montenegro, l'orgull

Estic de vacances als Balcans, em trobareu a: http://enjordialsbalcans.blogspot.com   [@more@]

Aquesta matinada marxo cap als Balcans, acompanyats per la Marta, el Raül , la Diana i el Joan . Aterrarem a Sarajevo, prèvia escala a Itàlia, llogarem un cotxe i ens dirigirem a Montenegro, amb totes les aturades que facin falta. La il.lusió és poder entrar a Sèrbia, Albània, Kosovo i tornar per Croàcia, que sumats a Bòsnia i Montenegro són els països que ens hem marcat com a objectiu. Tenim prop de 10 dies per intentar-ho. En Juli m'ha recomanat aquest viatge, és un enamorat dels Balcans i de la costa de Dalmàcia en particular. A mi, em pica la curiositat del meu fetitxisme no tant nacionalista sinó comunista. Iugoslàvia era el paradís dels socialisme autogestionari (que atreia fins i tot a Unió!!!) i Albània era la república comunista més aïllada d'Europa, erigida com l'únic estat ateu del món. Però també tinc molt d'interès en veure una realitat multiètnica, malgrat les guerres interètniques dels 90. L'Europa de l'est no té res a veure en la concepció nacion

En Xirinacs ha mort , l'han trobat en un bosc prop d'Ogassa. A TV3 parlen de suïcidi , a e-noticies parlen "d'estranyes circumstàncies", malgrat que només es dediquin a afusellar l'entrada wiki del Xirinacs. Xirinacs serà recordat per un patriota, per lluitar pels drets nacionals de Catalunya, sempre a través de vies pacífiques (va ser candidat al Nobel de la Pau a finals dels 70), malgrat que va ser condemnat per dir en un parlament al Fossar de les Moreres a l'11 de setembre de 2002, que era "amic d'ETA" . Xirinacs feia un anàlisi del conflicte com a Euskadi contra Espanya i ell veia a Euskadi (ETA) més dèbil que Espanya (aparell estatal). Va estar en règim de busca i captura i el van arribar a detenir quan es va anar a renovar el DNI. Jo recordo a Xirinacs per la campanya "Planta't per la independència", on advocava per un alliberament nacional des dels municipis a través de meses independentistes en cada barri i municipi. E

Ja fa dies el Xavier Mir em va convidar deixant un comentari al meu bloc d'Esquerra  a comentar sobre la Xarxa de Blocs Sobiranistes i de la campanya estatpropi.cat . Primer de tot, dir que a Catalunya tenim patums de la blocosfera, com ara el blocaire entre els blocaires, Saül Gordillo amb el seu bloc sense fulls . Però un d’aquests també és el Xavier Mir, activista sobiranista de la blocosfera per excel·lència, ell fou el que engegar la campanya “ Jo també vull un estat propi ”, que omplí un munt de blocs catalans i algunes columnes de diaris del país. De la Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS), de la qual hi formo part, es pot dir que és una eina dels nostres temps, una eina de creació d’opinió en versió Internet 2.0, és a dir de la internet que es fa des de la base, on tots els internautes són constructors de l’espai. Els blocs i Youtube en són dos casos paradigmàtics. Així, la XBS és un think tank sobiranista 2.0, on els militants sobiranistes de la blocosfera catalana (CATos

El primer és el primer, i pel PSOE, el primer és guanyar les eleccions espanyoles. Després que la Unió del Poble Navarrès (UPN), partit germà del PP a Navarra, perdés la majoria i que amb la Convergència Democràtica de Navarra (CDN, res a veure amb CDC, no podés formar govern, semblava que Nafarroa Bai (NaBai), coalició nacionalista d'Aralar, EA i PNV, els socialistes navarresos (PSN) i IU formarien un govern de " progreso y convivencia", com en deien els socialistes. Zapatero havia dit en campanya que ells apostaven pel canvi a Navarra. Ara, però, es veu que no. L'aparell socialista amb seu a Ferraz ha decidit que no podia pactar amb NaBai, segona força al parlament navarrès que cedia la presidència als socialistes. Sembla que un tripartit a Navarra amb sobiranistes i post-comunistes no és vàlid per la comunitat foral navarresa. Zapatero ha enterrat l'Espanya plural que havia amordasat després de creure se la. La pressió espanyolista del PP ha pogut amb l'ho

Ahir, abans de marxar cap a la feina a Barcelona, em vaig entretenir a llegir un article de El 9Nou que sabia que sortiria, on en Joan Ballana s'acomiadava d'una etapa a un PSC que l'ha maltractat, obviant reglaments interns i ètica. La sorpresa va ser quan en el setmanari hi havia una notícia que el Joan tenia un expedient obert des de feia temps i que hi havia una gestora a Vic. I ell, Primer Secretari del PSC de Vic... sense saber-ho! Això fa un tuf d'autoritarisme que ja rancieja. És el súmmum del digitalisme a distància, és a dir, de governar a distància utilitzant el dit castigador. Que Ballana vulgui fer un punt i a part, des d'un sentit crític al funcionament intern i als resultats electorals, doncs el condemnen al GULAG, a la dissidència. Un procés de Moscou a la Catalunya del segle XXI, on estàs condemnat abans de començar un procés que t'hi trobes el mig no sabent ben bé per què, tal el Procés de Kafka. No és la meva intenció ficar-me a casa els al