Bloc antic de Jordi Casals i Prat

Es podria dir que la política és com una muntanya on l’objectiu és el cim, per alguns aquest cim és el país, la ciutadania, per a d’altres la seva persona. N’hi ha que pugen i n’hi ha que baixen. N’hi ha que treballen amb tota l’expedició perquè l’equip faci cim, n’hi ha que si poden fan caure pedres al de sota, perquè volen ser ells qui arribin al cim. Però pujar, en política, no sempre és senyal de qualitat, de què les coses pintin bé per qui ascendeix. En els últims temps hi ha dos casos paradigmàtics de dos polítics socialistes, els quals se’ls ha “ascendit” per treure se’ls de sobre. En podríem dir “l’ascensor catapulta”, és a dir, un ascensor polític que et llança cap a fora, no et porta al cim. És una manera quirúrgica d’escapçar caps en política, neta, sense queixes, fins i tot amb somriures generosos. Aquests dos polítics són Bono i Clos. El primer va ser el rival de Zapatero en el congrés que aquest es va començar a transformar en ZP. Què havia de fer Zapatero? Bon era un pol

Per la campanya de la JERC d’Osona, Ripollès i Lluçanès “Nous veïns, nous reptes”, que tractava el tema dels immigrats, vaig escriure un article, Amb els nous veïns, construïm la llibertat (clica aquí per llegir-lo), on parlava que havíem d’assumir la immigració com un fet real i estructural, i que presentava uns reptes que havíem d’encarar. Que la integració no s’ha de fer només en qüestions de regularització de papers està clar, la integració ha de ser social i de ciutadania, i a través dels valors bàsics de la societat d’acollida, i a casa nostre no hi ha dubte que entre d’altres és la llengua, laïcitat, la igualtat de gènere i la democràcia. Si tinguéssim estat propi i els catalans apliquéssim sistemes com l’holandès i poséssim exàmens o cursos d'assistència obligatòria de coneixement de la realitat social, cultural i política del país, algú ens tractaria de xenòfobs, jo ho trobaria normal i un bon pas per accedir al dret a vot sense tenir la nacionalitat (i per què no facil

A l’edició del divendres passat de El 9 Nou, a la columna temuda pels polítics dels aprovats i els suspensos (i els excel.lents...) aprovaven al regidor de Cultura i Turisme de l'ajuntament de Ripoll , el meu oncle, bé, malgrat ser un barbarisme, és més adient tiet Ramon Prat (els altres dos oncles meus també es diuen Ramon!). Jo també vull homenatjar al Ramon Prat, sumant-me a la foto i al petit text on el “feliciten” pel Mercadal de Ripoll els de El 9 Nou. El Ramon Prat, amant del teatre i regidor d’Esquerra per Ripoll, com jo a Torelló (també compartim un sentit de l'humor càustic), és un gran amant de Ripoll . Quan per motius professionals vivia a Santa Maria d’Oló, on va ser mestre durant molts anys, la nostàlgia no el va abandonar mai i l’entristia la grisor que tenyia Ripoll, una ciutat industrial, desindustrialitzada que perdia qualsevol brillantor i s’anava apagant. Puc posar la mà al foc que el Ramon és un d’aquells ciutadans que es posa en política municipal per am

Benvolgut Andreu, És un honor que una paraulota política, com demagògia, dita per mi, serveixi per suggestionar el debat. Fora conyes, anem al gra i et responc el teu post del bloc arran d’un comentari meu. El debat sobre el fet migratori ha estat soterrat en aquest país fins ara, que tot just comença aflorar, la llàstima és que la situació ja la tenim. És una llàstima que aquest fet no hagi sortit a la llum pública dels debats polítics, d’una manera tranquil·la. Recordo perfectament quan vaig entrar una moció sobre el fet migratori a l’Ajuntament de Torelló i tots (PSC, CiU i ICV) van tirar cops de peu, però al final va acabar tirant endavant, això sí, retallada i modificada. Ara es posa damunt la taula si els immigrats extracomunitaris poden votar o no, fruit d’una proposta del PSOE i IU-ICV al Congrés de Diputats. Jo em pregunto, l’estat espanyol té un model de política d’immigració clar? Em sembla que la resposta és clara: no el té perquè no hi ha hagut cap consens a l’entorn de

Bé, a la fi arriben les vacances més necessitades i desitjades de la meva vida. Fer una parada en la vida, descansar, beure Guinness , llegir Hrabal i passejar entre murals republicans o unionistes . Amb això dels murals i la Guinness queda clar que vaig a Irlanda, concretament a la part que resta sota sobirania del Regne Unit. Concretament aniré a Belfast. Del meu viatge a Japó en vaig fer unes cròniques (prou divertides), no sé si d’aquest viatge també en podré fer, ja veurem. Si no, una mica de relax blocaire també anirà bé. Per cert m'han dit que fa moooolt fred! Apa, bones vacances (fetes, fent-se o per fer)! [@more@]

Ja ha entrat en vigor l’estatut del Mas i ZP. La panacea de la sobirania catalana es veu que s’imposa a casa nostra. Sentim el President Maragall parlant més de l’Estatut aprovat al Parlament de Catalunya al mes de setembre, el de Miravet, que el de la Moncloa. Diu que l’Estat serà residual a Catalunya, es veu que els poders legislatiu, executiu i judicials es faran i es desfaran al nostre petit país. Suposo que ja no haurem de passar per un Madrid residual per anar a Brucel·les. I que la nostra solidaritat es basarà en el 0’7% dels països que tenen estat, o vinga! com que som catalans, en donarem una mica més. També suposo que el català serà una llengua reconeguda internacionalment, com a mínim a la UE i a les institucions on els catalans hi siguem representats, com ara els parlaments europeu i espanyol. El Mas i el Maragall proclamen (gairebé) la sobirania dels catalans i treuen pit perquè es creuen els primers de la classe de les nacions sense estat europees. Tanta vanitat (o ceg

  La il·lusió és la benzina que ens permet viure activament; és adir, viure conduint la nostra vida cap a un projecte, cap a un objectiu. Qualsevol tipus d’objectiu: nacionals, socials, sentimentals. Els fracassos, a vegades, ens porten a rebentar el dipòsit i perdre part del combustible de la il·lusió. La vida està plena de fracassos, però també d’èxits. Aquests èxits han d’ésser l’horitzó del nostre camí, les metes on hem d’arribar. Sense la brillantor de la guspira de la il·lusió en els ulls, però, mai serà possible arribar-hi, si exceptuem la possibilitat de la sort. Però la sort o la busques o no la trobes. A vegades podem pensar que la sort ens dóna una segona o tercera oportunitat, però és fals, no és la sort, sinó la voluntat de tenir-la, la voluntat amarada d’il·lusió que ens fa superar múltiples entrebancs, molts dels quals ens els posem nosaltres mateixos. La il·lusió, però, no s’ha de basar en la lluita per l’èxit, sinó en l’èxit, en l’objectiu final més que en el camí. Si

El Partit Antitaurí Contra el Maltracte Animal (PACMA) es presentarà en les properes eleccions al Parlament. Conec perfectament els caps de llista per Barcelona, el Manel (de facto es presenta per President a la Generalitat !), i per Girona, la Debby. Són bons amics, tinc l’orgull i la satisfacció d’haver col·laborat amb ells en trobades animalistes, humilment, i d’haver estat al seu costat en alguna concentració antitaurina, com la de Tarragona. El PACMA, a Catalunya, ja s’havia presentat a les eleccions pel Senat, el candidat per Barcelona va ser el mateix Manel i el suplent fou l’Ivan. Jo entenc el PACMA com a grup de pressió, no electoral, que aprofita els espais que es deixa als partits polítics quan les eleccions per fer arribar un missatge molt difícil de fer arribar. Com a bon missatge revolucionari (perquè ho és) és molt difícil de ser presents en els mass media. L’estratègia de presentar-se a les eleccions al Senat, on hi ha un vot volàtil donat al vot minoritari, ja que t

Aquest cap de setmana he acabat dos llibre, molt diferents: de Buhomil Hrabal , Trens rigorosament vigilats , l’altre era una biografia de Milosevic, del catedràtic de l’UAB Veiga. Veieu? són molt diferents, són les coses de llegir més d’un llibre a l’hora, jo tinc la mania de llegir-ne entre 3 i 4 quatre, i haig de buscar que siguin bastant diferents, si no, hom es perd. Recordo el mal tràngol de llegir dos llibre de Kundera a l’hora, al final barrejava les històries i al final et penses que hi ha coses penjades, fils argumentals que es tallen. El que passà, però, és que aquests fils argumentals estaven en l’altre llibre. Un embolic! Així que la diferència entre llibres que es llegeixen a l’hora ha de ser important. Ara mateix estic llegint Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (1931-1933). Nacionalisme, possibilisme i reformisme social , de l’Arnau Gonzàlez i Vilalta. Aquest és el del tren o el bus, de Barcelona a Osona o a l'inrevés. El de Milosevic era el

Armand Quintana, aquest patriota català que tenia la llengua com a pacífica arma de lluita per Catalunya, ja té pàgina web . L’ajuntament de Tavèrnoles la va presentar ahir, amb un acte concorregut i amb la presència de la poetessa Pilar Cabot, vídua de l’Armand, el Lluís Solà, quin gran orador! I el Pep Sala, a més de molts admiradors de l’Armand Quintana. La web, que encara ha de créixer molt, serà un espai de trobada amb l’obra i la personalitat de l’Armand Quintana, perquè, com va dir el Pep Sala, no permetem que es practiqui l’¡esposrt nacional de l’oblit amb l’Armand”. El Lluís Solà va homenatjar el seu amic amb una defensa de la nostra llengua, el català, del qual ens hem de fer responsables i defensar-la, que no es pot fer de cap millor manera que usant-la. Solà, amb la seva vehement oratòria va sentenciar que “la llengua ens posseeix als individus i que ens fa servir de connexió a un llegat d’un passat amb el present “ i que nosaltres l’hem d’impulsar cap al futur. Solà també

Fidel està malalt, algú diu que haurà de deixar el poder, de moment l’ha delegat temporalment al seu germà Raúl, que per cert, és admirador d'Stalin. L’exili exterior comença a celebrar una fi de dictadura que no se sap si serà pròxima o no. A l’interior de la illa hi ha incertesa. Granma , el diari oficial de la Cuba castrista il·lustra una illa desitjosa de la millora del líder revolucionari, un “ joven de 80 años ”. Pel món hi ha divisió entre els que asseguren que millorarà, com Chávez,, els que ho desitgen, com el govern de Zapatero, els que volen que deixi el poder i creuen que ara és un bon moment i els que desitgen que mori. Aquests últims, n’hi ha de revanxistes i d’altres que els agradaria aplicar el mètode espanyol d’aconseguir la democràcia, que el dictador mori al llit. El Francesc Marc Álvaro exalta aquest mètode dient que mentre els dictadors visquin els que han patit les dictadures pateixen. Jo crec que, per dignitat democràtica, els dictadors no poden morir al ll

Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques. Tenim un conseller a la Generalitat que ha fet busos de l’estatut i ha anat a tirar-se fotos amb el ZP, fotos de pactes tancats per altri. Teòricament, aquest conseller també havia de treballar per la recuperació de la memòria històrica, s’acaba la legislatura, després de l’expulsió d’un dels pares del govern, i la feina no s’ha fet, ara es voldria fer a corre cuita. A Madrid, també han treballat la memòria històrica, però el president, exaltat de paraula i moderadíssim de moviment, amb algunes excepcions, tampoc sembla que acompleixi les expectatives creades. Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la