Bloc antic de Jordi Casals i Prat

El títol del post resumeix el per què ERC-AM de Torelló ha votat favorablement els pressupostos de Torelló. La nostra manera de fer oposició és responsable, sense fer lectures partidistes per justificar un vot prefixat, escollit abans de saber què se’ns pregunta. Com vaig dir en el debat pressupostari del ple de gener, aquest SÍ ens dóna més credibilitat per quan hem dit NO a altres coses, com el cas dels pisos dotacionals , un no contra la seva ubicació, totalment inadequada per persones amb problemes de salut. Demostra que ERC de Torelló no està situada en aquesta dita cultura del no. Els nostres NO són raonats, com el SÍ a aquests pressupostos. Sí senyor, un sí raonat i que ens el creiem, perquè el pressupost aprovat amb el nostre vot, juntament amb els Independents i el PSC, preveuen els eixos programàtics d’ERC: la piscina coberta, una demanda històrica d’ERC i del poble; la segona fase del centre de dia, objectiu irrenunciable d’ERC; la municipalització de la Blancaneus i la c

Un de les meves setmanes més estressants i intenses dels últims temps: el pacte de Mas i ZP per l’estatut del peix al cove, la preparació del Ple de pressupostos de Torelló, concentrat amb pocs dies, ja que la documentació ens ha arribat tard, i altres cosetes que no venen al cas en aquest bloc. Per sort, els déus, perquè si n’hi ha d’haver segur que no n’hi un de sol, ens han regalat una nevada, cosa que fa paralitzar el país i dibuixar somriures a xics i a grans. Nevades que enriqueixen a les fleques, sobretot, i botigues de queviures en general. Josep Costa parla de síndrome del 86 a Opinió Nacional. Doncs bé, després d’anar a dormir d’hora, un cop haver fet uns tastos de vins, al foyer del Teatre Cirvianum , musicats pel quartet de corda de Barcelona i amb les sàvies descripcions del sommelier Miquel Àngel Prieto (amb un exquisit accent balear, que s’anava imposant a mesura que les panxes s’omplien de vins deliciosos), avui m’he despertat amb energia, i sota la neu caient i da

El nou finançament de Catalunya havia de ser una resposta als interessos dels catalans i catalanes, acabar amb l'espoli fiscal que practica l'estat espanyol amb Catalunya. El què era important de la proposta de finançament aprovada al Parlament de Catalunya era que es marcava un model basat en un principi de bilateralitat, amb una comissió mixta de representants catalans i espanyols on es canalitzaria totes les relacions econòmiques i financeres entre Espanya i Catalunya. Aquestes decisions serien vinculants. A més, a través d'aquesta comissió mixta Catalunya tindria una capacitat normativa sobre tots els impostos que suporten els ciutadans catalans. L'Agència Tributària de Catalunya havia de ser la que assumís la recaptació, gestió, liquidació i inspecció de tots els impostos suportats a Catalunya. Un altre principi que havia de regir el finançament català havia de ser el de la transperència, el de marcar un criteris clars en l'aplicació de al dita solidaritat i

El dissabte, de matinada, casualment vaig escoltar la notícia que Artur Mas i Zapatero havien pactat el nou estatut, un pacte que preveia una finançament compost del 50% d'alguns impostos (com els de l'IRPF o l'IVA) i de la desaparició del terme nació en l'articulat, fet que li donaria un sentit jurídic. A l'aire, encara queden temes competencials. La foto de la confraternització sociovergent d'Artur Mas i Zapatero augura el liliputisme de la classe política catalana, encara hegemònica. Es podia esperar i acceptar la fotofinish del pacte del redactat final al Parlament de Catalunya, amb els polzes aixecats del Mas i el Maragall. Una foto a canvi d'un bon estatut. Però aquesta foto no visualitza res més que un pacte d'interessos propis de dos líders de dos partits. On és la promesa electoral de Zapatero que acceptaria el text que sortís del Parlament de Catalunya? i els escarafalls de CiU durant la redacció de l'estatut? llavors era imprescindible el

Al 1905, el setmanari satíric catalanista, el Cu-Cut , va ser assaltat per militars espanyols, entre ells el futur dictador Primo de Rivera, per uns acudits sobre l’exèrcit espanyol. Al 2006, la premsa espanyola, de El País , progre, fins a Libertad Digital , de Jiménez Losantos , assalten mediàticament l’AVUI , per un article satíric sobre les declaracions-amenaces del cap de l’Exèrcit de Terra espanyol, que va posar els tancs damunt la taula de negociacions sobre l’Estatut de Catalunya. Un segle entremig, que sols ens ha portat de canvi que l’assalt a un mitjà de comunicació català(nista) ha passat de ser físic a mediàtic, de ser a cops d’espasa a cops de paraula. El sentit de l’humor espanyol sembla que només entén de Cruz y Ralla i de caspa espessa i cutre . Però què ha provocat les ires de l’Espanya unida contra l’AVUI? La resposta és Iu Forn, un periodista (membre del Col.legi de Periodistes per la candidatura d’Antillach, enfront de la parasocialista del dimitit Sebastià Serr

L’accés a l’habitatge és una de les màximes preocupacions , sinó la primera, de les i els catalans. L’augment dels preus d’un dels elements bàsics pel desenvolupament de la vida personal sembla no tenir fi. El mercat lliure s’ha apoderat de l’habitatge, en la versió més dura del capitalisme, posant les lleis del mercat, les de l’obtenció del benefici econòmic, per davant del dret a l’habitatge. Els joves pateixen (patim) en especial el mercadeig, l’especulació, que fa que un bé bàsic per viure hagi esdevingut un bé d’inversió, per enriquir-se. La conseqüència és la dificultat per l’emancipació dels joves, que sumat a la precarietat laboral, fa que l’emancipació es retardi o tingui unes condicions precàries, amb una inestabilitat, a vegades, alarmant. Però hi ha altres sectors socials que també pateixen en les pròpies carns la mercantilització de l’habitatge, com ara les famílies amb rendes baixes, la gent gran i les cada cop més nombroses, famílies monoparentals. El gènere femení copa

Com a principis dels 80, en la configuració autonòmica de l'Espanya de la restauració monàrquica amb Joan Carles I, l'exèrcit ha parlat . Llavors, un bigotut guàrdia civil, pistola en mà, va irrompre en el Congrés espanyol i va fer un cop d'estat, exercici política de dubtosa qualitat democràtica, però de tradició hispànica ben contrastada. En principi, el cop del 23-F va fracassar, però va servir per posar el fre de mà i fins i tot fer una mica de marxa enrere en l'Espanya de les autonomies. La por va ser ben gestionada pels poders polítics dominants de l'Estat. Mena Aguado no ha fet cap cop d'Estat, el cap de les forces terrestres, home de confiança de Bono i ex-cap de la divisió cuirassada Brunete (versió militar de la COPE, en quan a capacitat de fustigar l'enemic) ha recordat el què diu la Constitució, en l'article 8.1, que fa garant de l'ordre constitucional i de la integritat de l'Estat a l'exèrcit. Mena Aguado, però, ha sobrepassat l

Ja fa mesos de la cremada nacional de cotxes francesos, encara se'n cremen, però ja no és notícia, ja no és una acció de la massa, actes vandàlics, n'hi tornen a dir. M'agradaria parlar-ne en fred, amb una mica de distància en el temps. La República francesa és un estat que basa la seva identitat en la grandieur , en la superioritat moral que s'autoatorguen i que molts els hi atorguen. Els romàntics, de política i passió amorosa, es deixen embadalir per la França del París lluminós. La cultura, la gastronomia, l'estat del benestar, la revolució, el cosmopolitisme, el maig el 68,... sempre ens quedarà París! Tòpics i més tòpics. França és una nació decadent i en descomposició nacional i social, i no parlo que les nacions culturals (més històriques que reals) que van ser camp de pastura de les primeres expansions franceses, com Borgonya, Occitània, la Catalunya Nord , les terres basques, Bretanya, Alsàcia o Còrsega (segur que me'n deixo més) tinguin una revifalla

El 2006 ha començat amb l'entrada en vigor de la nova llei antitabac. Una llei que, en principi, està feta per lluitar contra un hàbit que atempta contra la salut pública (la del fumador actiu i la dels passius) i que agredeix l'herari públic, amb un sobreesforç en la Sanitat pública, que ha de suportar el contribuent, és a dir, nosaltres, amb els impostos. En conclusió, el tabaquisme ataca la salut del fumador actiu i passiu i afecta la propietat privada de la ciutadania, en forma de major pressió fiscal per mantenir el sobreesforç sanitari per tractar les malalties produïdes pel tabaquisme. Aquestes raons, les d'atemptar la salut pública (fent fumar per força als qui envolten als fumadors actius) i la d'afectar la propietat privada, dos elements bàsics en la nostra societat occidental, són prou fortes per justificar una llei que restringeix la llibertat de l'individu sobre què fer i què no fer amb el seu cos. I, aquí, no hi entra la ignorància sobre les conseqüènc