Bloc antic de Jordi Casals i Prat

El prolífic mediàticament (en alguns llocs més que altres) i en quan a crear conflictivitat social, Josep Anglada, falangista de pro i xenòfob de fet, líder de l’apocalíptica Plataforma x Catalunya a la fi s’ha posicionat estatutàriament. Ho ha fet a Manlleu, on una moció presentada per Convergència a favor de l’estatut de Mas i el PSOE. Podeu llegir-ho en aquest post del bloc Fent la viu-viu, si no heu tingut accés a la premsa comarcal d’Osona. Com molt bé diu, el periodista posa molt més d'èmfasi en la coincidència d'ERC i el PP que el de PxC amb PSC i convergents. En la votació de la moció es va poder visualitzar algunes cosetes interessants i per tots els públics: a) pels morbosos, el vot conjunt d’Esquerra i el PP. b) Pels amants de la micropolítica recreativa, la decisió hamletiana de la regidora d’Iniciativa i ex-regidora d’Esquerra, Dolors Arumí, que es va abstenir. Segurament els dubtes estatutaris són profunds a ICV, i molt més a EUiA. c) Per la gent de l’oasi d

De nou el silenci ha envoltat la prèvia i part de l’acció de la Plataforma pel Dret a Decidir. L’actuació dels mitjans de comunicació en el procés de pre-campanya (ai la campanya!) m’està xocant. Què pot ajuntar El Periódico, La Vanguardia i L’Avui? La Catalunya submisa de l’stablishment polític català. El silenci davant el NO (o la seva caricaturització) és un exemple del pensament únic de la Catalunya submisa. La crònica de El Periódico dirigit per un germà Nadal (quina gran família, potser una de les més influents en l’actual catalana), signada per Xavier Barrena, ens mostra un acte amb menys de 1.000 persones (ho demostra amb una foto parcial) i amb uns oradors freakis i avorrits (perquè van parlar de la LOFCA...). L’Avui, al servei de la pàtria (així m’ho han dit diferents subscriptors) no surt la notícia a la portada, i la crònica , firmada per David Miró, segueix una línia editorial “ridiculista”. Això sí, diu que hi havia uns 2.000 “ridiculistes” torrats al sol. També es de

Ha estat un cap de setmana reivindicatiu i mobilitzat. Avui diumenge he anat a la 5a “Caminada per una Vall del Ges més neta” , enguany pel nou projecte d’incineradora per Sant Pere de Torelló. Malgrat les nombroses comunions d’aquest assolellat diumenge, l’assistència feia goig, el dia també. Com en cada edició, augmenten les adhesions de col·lectius d’arreu del país. És un goig veure l’empenta d’aquests ciutadans i ciutadanes de la Vall del Ges, que des de molts altaveus oficials se’ls ha atacat i molt. El dissabte em va tocar anar a la concentració de la Plataforma pel dret a decidir, a Plaça Catalunya. Amb l’ Arseni i l’Aina ens vam plantar al centre, per arreserar-nos a l’ombra d‘un lateral de la plaça. Un cop va començar l’acte vam anar a prendre al sol patriòtic de l’acte. Xavier Serrat i Elisneda Romeu fent d’ speakers , llegint el manifest amb fermesa i a duo, van ser seguits per l’arenga patriòtica de l’Oriol Junqueres, pel discurs serenament ferm de l’Héctor López-Bofill, a

M’agradaria presentar-vos un bloc que he engegat on hi tenen cabuda totes les opcions davant l’estatut, per anar-lo raonant. Es diu Raonem l'Estaut (hi podeu accedir clicant aquí ). Portem bastants dies de lemes de campanya. N’hi ha de tota mena. M’ha sobtat el dels socialistes, al més pur estil tanqueta d’assalt guerristes. La securitate (com els bateja el confidencial Busot ) socialista d’Iceta, Zaragoza i Ferran són molt bèsties! El seu lema “El PP utilitzarà el teu NO contra Catalunya” és tela... però de doble fil. Amb aquest lema els socialistes accepten que la major part del NO prové de la consciència nacional catalana. Per cert en Ramon M. M’ha fet arribar un lema alternatiu en la mateixa línia: “Zapatero utilitzarà el teu SÍ contra la sobirania de Catalunya”. Els del Saura diuen que votaran SÍ perquè són d’esquerres (i super guais de debò). Però no diuen com faran polítiques socials sense un bon finançament... En el cas dels joves i la seva emancipació l’Arseni ha fet aque

Altra cop el projecte de la incineradora de Sant Pere entre en la quotidianitat de la Vall del Ges. Ara s’ha fet públic el plec de condicions per l’adjudicació de la gestió de la nova central. Un nou projecte de central que no assegura que tot el combustible que es cremi sigui biomassa forestal (fustes no tractades, vegetals, etc.), ja que només parla d’un 75% d’aquest combustible, i deixa el 25% restant sense definir. No fa gaire gràcia, sobretot amb els antecedents. El nombre de combustible cremat també és excessiu, es parla de 65.000 Tn/any. S’han rebaixat les 90.000 tones de l’anterior projecte, però atenció, amb aquestes 65.000 Tn/any es podria donar aigua calenta a unes 16.000 calderes, quan Sant Pere, població que se n’ha de beneficiar, no en té més de 500, si hi arriba. Els santperencs van decidir que volien una central tèrmica que donés aigua calenta al poble. Així doncs, la dimensió actual no és la demandada pels ciutadans de Sant Pere i continua amoïnant als pobles veïns.

Benvolguts ciutadans i ciutadanes montnegrins, Vull felicitar-vos per haver aconseguit un estat propi que us faci visibles a la resta del món. El fet que sols les nacions que tinguin la seva bandera penjada al seu de les Nacions Unides siguin reconegudes com a tals, fa que en aquests moments sigui gairebé imprescindible tenir un estat propi perquè les nacions siguin respectades. És la primera vegada que la UE s’implica en un procés d’autodeterminació a Europa. Va perdre, dramàticament, moltes oportunitats, sobretot amb els vostres veïns balcànics. Ara bé, la UE no deixa de ser la Europa dels estats, enrocats en l’estatus quo i que posen el domini, amb la seva cosmovisió pertinent, a la UE. No pot ser que noves i petites nacions puguin posar en entredit el dogma de la immobilitat de les fronteres dels grans estats. No puc oblidar el suport de París a la Iugoslava sinistra de Milosevic. Tampoc puc oblidar el dolor mostrat per l’ex-ministre Bono davant la previsió que tropes espanyo

Pa i Circ, serà això la victòria èpica del Barça a París? Els marxistes tenien molt clar que tota l’activitat política havia d’anar encaminada cap a l’agudització de les contradiccions internes del sistema capitalista i de les seves classes dirigents. Aquí hi cabia tot, des de vagues a activitat parlamentària. Els pitjors enemics d’aquesta estratègia són les vàlvules d’escapament, subterfugis per on es poden canalitzar les frustracions. En temps de Marx (Karl, no Groucho) era la religió, “l’opi del poble”. Amb els romans era les festes al circ, on donaven pa als més humils ciutadans deRoma. És el futbol l’actual l’opi del poble? És el Barça l’opi de la nació catalana? Està clar que Catalunya sols es visualitza internacionalment, en gairebé tota la seva totalitat nacional a través del Barça. A Canaletes, amb estalades barrejades per rastes, caps rapats, cabells arrinxolats de l’hemisferi sud o ulls allargats de terres colombines. Dones i homes. Joves i grans. Delinqüents i mossos d’esqu

El Xavier Solà, antic regidor de CDC a l’Ajuntament de Vic, membre del lobby convergent osonenc a l’ACM i antic professor de música de la meva càndida infantesa, a les monges de Manlleu, ha declarat a osona.com que els convergents es pregunten si “ ERC serà conseqüent i farà fora als consellers socialistes del govern del Consell Comarcal d'Osona, o bé si s'aferraran a les poltrones com els musclos a la roca ". Que algú t’acusi d’aferrar-te a la poltrona, quan l’únic objectiu és el d’apoderar-se d’aquesta poltrona em sembla... com dir-ho? Tràgicòmic: tràgic per veure com l’oposició que exerceix CiU és la de desprestigiar el fet de governar per atacar qui governa. Còmic, perquè m’ha fet gràcia que els que ocupen “poltrones” des de fa dècades parlin d’aferrar-s’hi a qui fa tres anys que hi són. Ja es diu, que els mol·luscs més bons, de més qualitat, per resistència i agressivitat són els musclos convergents. [@more@]

Pasqual Maragall ha expulsat Esquerra Republicana de Catalunya del govern. Les pressions dels barons, capitans i sergents socialistes han acabat amb la que sembla que era la voluntat de Maragall d’aguantar el govern tripartit fins després del referèndum. Maragall, però, hauria de ser conscient que acaba de fer una de les palades definitives de la seva tomba política. Suposant que Maragall es presenti a les properes eleccions catalanes, amb qui aspiraria governar? Tothom sap que un govern d’esquerres a Catalunya necessita ERC per existir. El PSC acaba de posar la primera pedra cap a al sociovergència, el règim de la submissió política, del poder pel poder. La Gran Coalició dels qui han trepitjat la sobirania política del Parlament de Catalunya. L’ oportunista Saura segur que també s’hi apunta. Ara tocarà una campanya duríssima per l’Estatut, segurament després una al Parlament de Catalunya. Esquerra ho encararà expulsada del govern que només ha existit per la voluntat republicana de

Catalunya viu moments d’incertesa. Estem davant un referèndum que ha d’obrir una nova etapa pel país, on el resultat marcarà la tendència de la nova etapa, on el triomf del sí autonomista o el del no sobiranista (el reaccionari també hi serà, però més minortari) dibuixarà l’escenari. Vivim moments d’incertesa davant la descomposició del primer govern català progressista de la restauració de l’actual monarquia parlamentària. Un govern que s’ha ofegat en les pròpies contradiccions i que sembla que no podrà resistir a l’oposició bulldozer imposada per Madí, amb un estil agressiu i demagog, en excés. Jo vaig apostar pel tripartit en el seu moment, en la creació d’un govern catalanista i d’esquerres, que trenqués el tabú pujolista/antipujolista de pensar en una esquerra nacional i un nacionalisme d’esquerres. El tripartit s’ha mostrat un vaixell fràgil, bàsicament perquè no estava a prova d’unes prioritats que no es mouen en clau de país: la de Mas per recuperar el poder i el de bona part d

Aquest cap de setmana hem fet Països Catalans a Osona. Durant quatre dies hi ha hagut els actes del Congrés de la Flama del Canigó. Jo m’hi vaig incorporar al tram final, des del sopar del dissabte. Aquest sopar es va fer a Manlleu, el Pere Prat va ser un gran amfitrió. En el seu discurs va deixar clar que d’independentisme, els que tenim il·lusió i amb il·lusió treballem per la llibertat dels Països Catalans, estem governant a Manlleu. El sopar va servir per homenatjar i renovar les forces per la lluita d’una nació castigada per la història des de ja fa massa segles. Vam sentir paraules d’arreu dels Països Catalans, les més sentides (de sentiment) foren les dels compatriotes del Roselló: “No hi ha Catalunya Nord ni Catalunya del Sud, sols hi ha Catalunya!”. També ens van acompanyar amics de l’Occitània. En un joc de paraules macabre, ja podem dir que l’occità ha occit. Ni rastre de la llengua trovadoresca en els seus parlaments. L’alcalde de Torelló, Miquel Franch, també va parlar. V

El passat 2 de maig, les bases d’Esquerra Republicana de Catalunya , van encendre les llums de la pista d’aterratge del NO. La majoria dels militants d’Esquerra van poder mostrar la seva opinió sobre el posicionament del partit davant l’Estatut. Ens hem de congratular que es fessin aquestes assemblees, per poder refermar el què era més que evident: les bases republicanes estem pel no. Esquerra és un partit assembleari, això no vol dir que totes les decisions s’hagin d’escollir en assemblees, però sí que hi ha d’haver un respecte a la militància, a les seves opinions. Per això, les assemblees hauran servit per fer un tomb, i que la consigna davant el referèndum deixi de ser preferentment nul per un NO clar, donant certa cobertura a la resta de manifestacions de rebuig al text estatutari, és a dir, el nul polític i el blanc. Personalment sóc un ferm partidari del NO, però crec que el camí correcte hauria de ser l’expressat suara, donar cobertura al blanc i al nul, malgrat que la campany

El Barri de Montserrat, el meu barri, compte amb una de les festes de barri més concorregudes que hi ha. Enguany, el pregoner ha estat un periodista prou conegut, l’Enric Xicoy, professor de la Ramon Llull i col·laborador del Fòrum Republicà del Ges i del butlletí local d’ERC- Torelló, el Republicà del Ges . Enguany també hem estrenat oficialment la plaça, malgrat que ja fa temps que la tenim, ja la vam gaudir ben nevada. Però la fi de la noplaça de la Sardana es mereixia una estrena massiva. Ho va ser, amb el ball dels gegants de Torelló, tant arrelats al poble (aviat seran centenaris). Amb cançó pròpia i tot... no en tenen pas a tot arreu! També es va descobrir el monument a la sardana, fet per un escultor de l’escola d’arts plàstiques, l’Eduard Fontserè. D’aquest monument, sobretot del projecte se n’ha parlat a diversos plens de Torelló. Esquerra volíem un procés participatiu , on l’Associació de Veïns del barri i l’Agrupació Sardanista de Torelló, conjuntament amb els ciutadans

Avui, 1er de Maig i dia dels treballadors, he anat a Barcelona. He arribat just quan tamtams i percussionistes en general, a l’estil Carlinhos Brown (amb samarreta groga estil Clos incloses), feien el final de festa-mani, a la plaça de la Catedral. He pogut aparcar gratis al costat del Corte Inglés i m’he dirigit a dinar, m’he anat creuant amb diferents tipus de proletaris però tots amb adhesius identificatius al pit: UGT, CC.OO, Ciutadans de Catalunya (el lema era contra l’estatut...), entre d’altres sigles, algunes molt estranyes. He pensat a trucar als companys de la Intersindical , però tenia gana. Per acabar, a la plaça de Sant Jaume, hi havia una mani de la CGT (o era CNT? Tant se val, eren anarquistes negrairojos), cridaven contra Mercadona (“Basta de represión laboral en Mercadona!”, per cert, per què els anarquistes criden sempre en castellà d’un temps ençà?) i contra l’Estatut (“Menos Estatut, mas empleo!”, potser si tinguéssim més estatut del que tindrem sí que seria just cr