Bloc antic de Jordi Casals i Prat

Els cercles es van tancant. Cercles concèntrics, des de tots els vents. Tramuntana, llevant, migjorn i ponent. Fronts càlids i freds, però tots durs, tallants, que esquincen per dins i empalideixen el fora. Amics que esdevenen cadàvers després de ser víctimes, víctimes amb V de Vendetta, de l'ego marsupial del més estirat dels blaus marins, cels o pastels. Blau en el fons de camisa venjativa: ego marsupial. El decaïment dels ànims d'àlfils i cavalls, la renúncia dels peons i la traició de la reina que fuig amb les fortes torres. Tot decau, des del present cap al futur, ja no queda passat sinó en el somriure melangiós. I la boca que no calla els límits intel.lectuals del cabdill que malda per ser avortat malgrat ho ignora. Però la providència, existent o no, ho posa en safata, el seu cap. Ningú l'agafa. A qui l'interessa? A ningú, perquè ara toca l'ega, femení de l'ego amb la vista marítima plena de taurons. Insaciable, maldestre. Però... taurons! I el més tallan

Petards i més petards. Primer creia que eren membres de la marea roja local, però no, els petards de Torelló (i Vic i Cardedeu, i segurament a més llocs) eren a per celebrar la porteria perforada d’Iker C asillas. A mi, sincerament, se’m fa molt difícil escollir entre l’equip del Regne d’Espanya o el de la República Francesa. Diuen que la primera és la monarquia més republicana i la segona la república més monàrquica. Tant se val. A mi m’agradaria poder animar la selecció catalana, la meva. Sempre que es classifiqués és clar. Però això no és possible. Per què? Bàsicament per la oposició frontal de la “ España una y no 51 !”. A la Catalunya Nord , aquesta porció del meu país arrancada ja fa més de 300 anys després de la derrota en la guerra de separació que va suposar la Guerra dels Segadors, no sé si hi ha gaire consens a favor de les seleccions esportives nacionals catalanes. Amb el rugby, l’aportació dels rosellonesos seria molt gratificant. Però entenc que el gran aspirador de

Ja fa temps que esperava aquest moment. La Fiesta Nacional , espanyola, arriba al Parlament de Catalunya per ser prohibida. Recordo perfectament quan el grup municipal d'ERC a Torelló vam entrar una moció per declarar Torelló com a vila antitaurina i amiga dels animals. M'hi van animar les meves conviccions i els amics de la Teuleria. Em pensava que l'aprovació seria més difícil, a Torelló hi ha majoria absoluta socialista i el PSC es mostrava i es mostra temorós d'encarar aquest tema. Em temo que hi ha qui pensa que els qui tenen els orígens en les migracions dels 60 i 70 tots voten el PSC i que els hi agrada el flamenco i els toros. Aquesta espanyolitat tant casposa em sembla que és absolutament errònia, si mirem les places de bous hi ha molta gent que parla català, més que parlen anglès, italià, alemany o francès (fins i tot japonès!), i clar, també que parlen castellà. Quan la moció va arribar a la comissió informativa corresponent, que és allà on s'informa dels

Què tenen en comú el profeta hebreu Moisès, l’ex-president Jordi Pujol i el properament ex-president de la Generalitat Pasqual Maragall? La muntanya. Moisès va baixar de la muntanya del Sinaí amb les Taules de les Lleis, els 10 manaments, teòricament gravats per Déu. En forma de rostoll en flames, o no. El profeta, amb la convicció en forma de lleis va baixar de la muntanya i després d’acabar amb els dubtes religiosos dels jueus, els va guiar cap a la terra promesa. En la postguerra catalana més dura, prop dels anys 40, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent, muntanya de terra endins, i es va fixar amb els masos rònecs i un paisatge destruït i empobrit. Els ulls es van humitejar i van provocar una lluentor patriòtico-mística que el van fer comprometre’s amb el país, amb Catalunya. Havia de canviar aquell país rònec i arruïnat, econòmicament i moralment, creia. I va iniciar el camí cap a la terra promesa. 1998, després de fer-se pregar, Pasqual Maragall, l’alcalde olímpic i militant díscol

El president espanyol s’ha carregat el president català. Els espanyols són molt eficaços des de fa segles a l’hora de carregar contra les institucions pròpies dels catalans. Moltes vegades han comptat amb la complicitat d’alguns indígenes, normalment de dreta. Però del comiat del Molt Honorable m’ha sobtat la justificació dels objectius marcats. El Maragall creu que ja ha fet la feina que li havia tocat i amb solemniatat anuncia que se’n va. Feina feta. Però quins eren aquests objectius: a) fer possible l’alternança al govern. b) Construir un projecte polític amb el conjunt de forces d’esquerres catalanes que impulsés un nou estatut c) Impulsar una nova proposta d’Espanya plural d) Fer del PSC el partit més votat de Catalunya. Jo d’ell no seria tant optimista, o si més no seria una mica més humil. Pasqual MAragall no ha d’oblidar que en les primeres eleccions es va estavellar amb Pujol i que, a les del 2003, va ser la trucada d’Esquerra qui el va ressuscitar

Per primera vegada en la història del catalanisme polític, una part important del catalanisme s’ha plantat i ha dit “No”. Per primera vegada, bona part del catalanisme s’ha atrevit a dir “no n’hi ha prou amb una petita passeta endavant, necessitem més”. El catalanisme polític, fins ara, s’havia mogut gairebé en tota la seva totalitat a través de la recuperació de l’autogovern, reiteradament manllevat pels espanyols (i francesos), i després a base de petites reformes per millorar l'autonomia. Sempre d’una manera uniforme, tot el catalanisme a una. Però això s'ha acabat, Esquerra tenia la responsabilitat històrica de defensar el rebuig a un estatut insuficient. A algú li pot semblar frustrant perdre 7 a 3. Però en unes condicions tant adverses (monocolor mediàtic, partits hegemònics, grups econòmics dominants pel Sí) era molt difícil. Compartir butlleta pel No amb el PP d’Acebes tampoc no ha ajudat gaire. Quanta gent ha renegat del No a l’ensumar-se l’olor de sofre de l’Aznarism

Aquest cap de setmana m'he estrenat al Diari de Vic , un setmanari gratuït, que a més té la seva versió digital . Dirigit pel periodista Josep Costa, que en la meva infància era l'home del temps d'Osona, l'edició paper és de molt bona qualitat, entre molt bé per la vista, cosa molt important si et vols endinsar-te en la lectura. Vivim en la cultura dels ulls. Podeu trobar el meu article " Un no patriota i social " aquí o la secció d'opinió del Diari de Vic. Avui és dia de reflexió, la lectura ajuda a reflexionar, també un bon sopar amb una millor sobretaula. [@more@] UN NO PATRIOTA I SOCIAL El Sí està ple d'anti-PP, buit de raó i ple d'estómac. El Partit Popular és un partit enemic de la Catalunya nacional, no de la provincial. Als Acebes i Rajoy de torn els agradaria una Generalitat a l'estil d'una Diputació, ja ho va dir Rajoy, que construïs carreteres i poca cosa més. Ell, d'això en diu liberalisme, d'altre en diem centralisme,

Els de Més la Marxa, diari de la comarca d'Osona m'han publicat l'article que podeu trobar a continuació (clica aquí per llegir-lo sencer). Ara en podeu llegir aquest boció: " Als republicans se'ns acusa de ser uns intransigents, maximalistes i ancorats en la cultura del No. Bé, si haguéssim estat maximalistes no hauríem entrat a elaborar un estatut nou sinó a fer una constitució catalana. Esquerra va cedir, esperant que la resta no sobiranista també cedís. No ha estat així, el PSC, amb el seu germà gran, el PSOE, s'han estancat en un autonomisme de tall regional i CiU en la seva avidesa de poder al preu que sigui " (també podeu trobar aquest article a opinió nacional. " Un NO d'esquerres i bo per Catalunya ") [@more@] El dia 18 de juny votarà en referèndum una proposta d'estatut per Catalunya. Si anem una mica enrera, veurem que tot comença al dia després de les eleccions catalanes del 2003. Esquerra Republicana de Catalunya és la forç

Un osonenc, jugador d’hoquei sobre patins, fet al CP Vic i actualment militant al F.C. Barcelona, va declarar que no volia jugar més amb la selecció espanyola, que la seva selecció era la catalana. Miquel Masoliver, en 24 hores, ha hagut de rectificar perquè les lleis espanyoles l’amenaçaven de no poder exercir la seva professió per un període d’entre 2 i 5 anys. La Constitució espanyola diu que tothom té dret a un lloc e treball. Però el patriotisme coaccionador, fatxenda, espanyol passa per damunt dels drets bàsics de les persones. A l’Espanya plural que ens promet (ha ha !) Zapatero el nacionalisme esportiu passa per damunt dels drets constitucionals. Diuen que les seleccions esportives són anticonstitucionals, la sociovergència estatutària es justifica així per no incloure-ho a l’estatut. Els catalans no podem tenir seleccions nacionals (per què som un preàmbul?) i a sobre ens obliguen sota amenaces a anar a l’espanyola. Espanya plural? Igualtat entre ciutadans? Vergonya demòcrata

El Sí està ple d'anti-PP, buit de raó i ple d'estómac. El Partit Popular és un partit enemic de la Catalunya nacional, no de la provincial. Als Acebes i Rajoy de torn els agradaria una Generalitat a l'estil d'una Diputació, ja ho va dir Rajoy, que construïs carreteres i poca cosa més. Ell, d'això en diu liberalisme, d'altre en diem centralisme, perquè ell, com a Ministre, no es va dedicar a tapar forats de les carreteres. Però això tothom ho sap. I això, no justifica un vot en clau de país. Sent anti-PP no construïrem el país, la nació es construeix des del patriotisme i amb vocació nacional, com la de Josep Benet, Paco Candel, Isabel-Clara Simó, Héctor López-Bofill, Muriel Casals, Oriol Junqueras, Isabel Pallarès, Ramon Tremosa, i molts d'altres catalans i catalanes que estan pel NO. El 18 de juny ens juguem ser o no ser una nació, tenir o no tenir un sistema de finançament que acabi amb l'espoli fiscal i amb el dèficit en infraestructures. Ser o no ser

Benvolgut cunyat empresari, T’escric després de la conversa que hem tingut sobre l’estatut. M’ha quedat un regust bastant amargant. Per primera vegada en molt de temps creia que podríem tenir una conversa política i ens posaríem d’acord. Sempre em retreies amb una gran vehemència que els d’Esquerra eren anti-empresaris i et feies el sord quan et preguntava que ERC no som un partit anti-empresari, al contrari, que confiem des d’una perspectiva de justícia social i nacional amb els empresaris catalans, els que es deixen la salut, si cal, per crear riquesa en aquest país nostra . Però desconfiem d’aquests empresaris que creixen a l’ombra de l’administració i que l’únic risc que tenen és el d’ensopegar mentre pugen per les escales cap a consells d’administracions de monstres privatitzats i/o especulatius o els caps d’empresaris que mai ho han estat (com el senyor Cuevas). Aquests, més que empresaris, són paràsits en el teixit productiu. Jo, cunyat, sé que tu ets un dels que s’hi deixen la

Aquest diumenge vaig anar a cinema. Al Cinem Nou de Vic. La pel·lícula escollida va ser “ Galatasaray-Dépor (One day in Europe) ”, on s’expliquen quatre històries que succeeixen a Moscou, Estambul, Santiago de Compostela i Berlín, amb el nexe d’un robatori i un “conflicte” intercultural a través de l’encontre entre víctima i policia. Em va agradar. Però el vespre em va portar dues situacions no molt agradables. La primera fou veure que, a Vic, és difícil sopar abans de les 9 del vespres i que les pel·lícules al cinema solen acabar a quarts de 12 o les 12, quan també és complicat entaular-se. La segona situació va ser més desagradable. No és la primera que m’havia passat, concretament era la tercera. Vaig entrar a la sala i el cinema era per mi, l’acompanyant i un altre espectador, ben solitari. El primer cop que m’havia passat era amb la pel·lícula “ Yo puta ”, a fora queia un diluvi i a dins hi havia goteres. El segon cop era la pel·lícula “ Love me tender ”, llavors vaig estar ben s